¿S’ha perdut Ryan Adams?

El lloc era l’Aula Magna de la Universitat de Lisboa. L’any era el 2011. La gira era una gira en solitari que podia anar a parar en aquesta classe de llocs. Llocs amb butaques i aspecte de classes enormes. Fins pràcticament una hora abans que comencés el concert, ni tan sols hi havia un cartell que indiqués que aquell era el lloc. ¿I si no era aquell, el lloc? Els estudiants de la universitat semblaven absorts en les seves coses. No prestaven atenció a aquella aula en què suposadament estava a punt de tocar l’aleshores encara admirat enfant terrible de l’alt country, d’un americà post qualsevol cosa, intimista i ferotge, Ryan Adams. ¿Com era possible que en tan sols una dècada l’individu que havia canviat una part del món amb Heartbreaker estigués ara desapareixent?

Doncs molt senzill. Adams, que havia creat el seu propi segell, Pax Am, quatre anys després de convertir-se en el nou Gram Parsons –en un temps en què els clàssics importaven fins a poder convertir-se en un apel·latiu per vendre discos, orientador–, s’apartava de mica en mica de la tirania del mercat, que en el seu cas volia dir entregar-se a una producció desmesurada, difícilment assimilable per una discogràfica a l’ús. Estava desfent, d’alguna forma, el camí que havia fet. Perquè de vegades sembla que l’artista només vol arribar a algun lloc. Ser reconegut. Trobar el seu lloc. ¿Què passa, però, quan no és així? ¿Què passa quan la batalla és una altra, i és una amb un mateix que és difícilment comprensible?

Cinc discos

Des de començament d’any, Ryan Adams ha publicat cinc discos –un d’ells, un directe; la resta, material nou– i ha donat començament a una cover series, això és, una sèrie de versions d’aspecte single –la doble cara del vell vinil clàssic: dos temes per llançament– que en tan sols un mes acumula set publicacions. L’última reuneix Whitney Houston –I wanna dance with somebody– amb els Pixies –Here comes your man–. Al seu torn, el de Jacksonville està immers en una gira europea en solitari tan semblant a aquella que el va portar a actuar a l’Aula Magna de la Universitat de Lisboa fa 13 anys que en podria ser una versió embogidament barroca. Hi ha, però, una quantitat desproporcionada de discos entre l’una i l’altra.

Llegint La exégesis de Philip K. Dick vaig descobrir que existeix una cosa anomenada epilèpsia del lòbul temporal que s’associa amb la hipergrafia –atacs sobrehumans d’escriptura– i amb cert tipus d’hiperreligiositat –amb un grau inusual de preocupació per la moral, la filosofia i el misticisme– que podria haver afectat, en el passat, gent tan diferent com Dostoievski, Emanuel Swedenborg o Vincent van Gogh. Quan després que la seva exdona, Mandy Moore, l’acusés d’abusos –en un pòdcast en què va considerar que havia fet el paper de "mare" en el seu matrimoni– i es descobrís que havia estat flirtejant online amb menors, Adams es va apartar de la seva pròpia vida, per tornar, al final, víctima d’un cert misticisme zen i una hipergrafia ferotge.

El primer que va fer va ser dibuixar. Va fer centenars de milers de dibuixos. Els col·locava sobre la catifa, a casa seva, a Los Angeles, un al costat de l’altre, en grups potser de 20 o 30, i els fotografiava. No feien mala fila. Després va començar a gravar-se fent versions de les seves cançons. I es va apuntar a la moda del directe d’Instagram. A qualsevol hora i sense previ avís, Adams es connectava i tocava per a qui llavors estigués connectat.

Llavors també va començar a córrer, i va deixar la beguda i tota mena de substàncies. Es va operar, o potser ja ho havia fet abans, de manera que el Ryan Adams de 49 anys d’avui és més semblant a un Ryan Adams que s’hagués posat una mena de màscara d’una versió extravagantment ridícula de Ryan Adams que no pas a ell mateix.

Amb l’inquietant, per excessiu i per maleït, Miss MacIntosh, My Darling de Marguerite Young a la prestatgeria –fotografiada al seu Instagram, avui un mirall per mirar-se i comprovar, mitjançant likes, que continua existint–, també va decidir llançar-se a escriure i a publicar novel·les.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ranera desesperada

Es diria que la seva descontrolada i autocomplaent expansió –no fa més que compondre cançons titulades I lost my place i So lost– és una mena de ranera desesperada. ¿Ho és, però, en realitat? Va començar a versionar discos sencers quan encara ni tan sols havia arribat a aquella Aula Magna –primer va ser Is this it dels Strokes; molt després 1989 de Taylor Swift; fa unes quantes setmanes Nebraska de Springsteen–, perquè la batalla sempre va ser una altra, una que, a desgrat seu, l’aparta de tot menys d’ell mateix.