Crear un escàndol en dies de xarxes

"No comprenc el món d’avui. És com si tot fos un caos total", se sent dir al principi de La febre (a Movistar Plus+, des de demà), en el curs d’una inquietant enquesta qualitativa. La sèrie que segueix és un intent de desentranyar el caos, d’ordenar-lo i estructurar-lo. Més concretament, d’investigar la rapidesa amb què avui dia, al ritme impossible marcat per les xarxes, qualsevol incident es pot convertir de seguida a la metxa que encén una batalla campal sense vencedor, excepte els que monetitzen el soroll.

Després de la cèlebre Baron noir, el guionista francès Éric Benzekri s’ha tornat a mostrar capaç no només de capturar amb lucidesa les batalles polítiques del nostre temps, sinó també d’influir-hi, d’infiltrar-se en estratègies i discursos. Curiosament, en el seu discurs sobre la dissolució de l’Assemblea Nacional del 9 de juny, Macron va citar entre les seves motivacions "la febre que ha contagiat el debat públic i parlamentari al nostre país", i tres dies després va aprofitar la seva conferència de premsa per cridar a la unió "compatriotes i dirigents polítics que no s’identifiquen amb la febre extremista". La realitat dialoga amb la ficció hiperrealista de Benzekri, signant de discursos de l’Esquerra Socialista abans que creador de sèries.

Els ecos de Zidane

Tot comença amb ecos de Zidane. Durant la vetllada dels Trofeus de la Union Nationale des Footballeurs Professionnels, Fodé Thiam (Alassane Diong), el jugador senegalès estrella del fictici Racing Paris i Les Bleus, assesta un cop de cap al seu entrenador i el titlla de "brut toubab". "Toubab" significa "blanc" en wòlof, una de les llengües autòctones majoritàries del Senegal. Per descomptat, les xarxes bullen. Quan encara queda molt per saber sobre l’incident, tots es presten a opinar i sorgeixen debats (per anomenar-los d’alguna manera) sobre el suposat racisme antiblanc, un dels pilars del discurs de Marine Le Pen.

En l’intent de controlar la situació, el Racing, el president del qual és interpretat per Benjamin Biolay, sol·licita l’ajuda d’una agència de relacions públiques amb Sam Berger (Nina Meurisse), experta comunicadora de crisi, com a Jugadora Més Valiosa. Alhora que mira de gestionar les conseqüències mediàtiques de l’escàndol, la Sam ha de lidiar amb la seva hipersensibilitat i depressió crònica. Segons el director de la sèrie (i abans, Baron noir, o El insulto, nominada a l’Oscar), el libanès Ziad Doueiri, és essencial tenir personatges interessants pels quals et preocupis: "Sam és molt fràgil, però alhora brillant, i sap predir el futur", explica a aquest diari. "Per mi és essencial que els protagonistes ens atrapin. També els antagonistes. Si no, no hi ha drama. El drama és tensió, i això és el que busco".

De bona antagonista també n’hi ha: l’antiga millor amiga de la Sam, una humorista reaccionària que sembla decidida a conduir França a la guerra civil identitària. L’encarna una Ana Girardot (Les revenants) de perfídia desconeguda.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Segons Doueiri, el gran repte era convertir un guió altament discursiu, exercici intel·lectual i demostració d’erudició, en un objecte visual atractiu: "No volia dedicar-me només a filmar caps parlants. Volia il·lustrar totes les idees de les quals es parla en la sèrie". Tot i que la seva frenètica exploració de la comunicació i la seva banda sonora remeten a Succession, Doueiri afirma que no ha vist el clàssic d’HBO. Es va recolzar, sobretot, en Un domingo cualquiera, la hiperactiva pel·lícula sobre futbol americà d’Oliver Stone.

Té tot el sentit: La fiebre havia de ser agitada i és, a més d’una història sobre política, raça i racisme o comunicació, una història sobre esport. La visionària Sam Berger mira cap al futbol com una solució unificadora, una manera de "substituir la veritable violència de carrer amb la violència simbòlica", un espai mental que uneix classes i ideologies, que ens acosta més que no pas ens separa.