Deep Purple ofici i himnes al Rock Fest

La segona jornada del Rock Fest va situar Deep Purple dalt del cartell (avantsala de l’actuació de matinada de Pantera), amb Ian Gillan una vegada més al paper de la seva vida, el d’estrella de la carretera Highway star. Per moltes proves que hagin fet amb altres cançons del seu catàleg, aquesta és imbatible com a proa dels seus concerts, i potser dona la raó a Gillan quan diu que Deep Purple sempre ha sigut una banda "essencialment instrumental" (tot i que amb un gran cantant al capdavant). Solos pulcres i dramàtics amb les figures absents com a subtext: Don Airey, revitalitzant les harmonies de Bach que va encunyar el finat Jon Lord, i el noi nou, Simon McBride (45 anys, samarreta de Social Distortion), imprimint un respectuós segell propi a la cançó dins de la cançó creada al seu dia per Ritchie Blackmore (el fugitiu, fa ja tres dècades).

¿I el coll de Gillan? El paio aguanta als seus gairebé 79, sap dosificar-se, s’ajusta a cada relleu i reserva els esgarips per als moments clau. El que ja és gairebé d’un altre món és allò de Roger Glover i, més encara, Ian Paice, un múscul rítmic que no perd ni un cop per més exigent que sigui el temari. La primera mitja hora va ser abassegadora a compte també de Hard lovin’ man i Into the fire (de l’essencial In rock 1970), i un dels temes (A bit on the side) d’aquest nou àlbum titulat =1, que veurà la llum el 19 de juliol. El cinquè en onze anys, també amb producció de Bob Ezrin.

McBride, paradoxalment, és un guitarrista més clàssic que el seu predecessor, Steve Morse, i va tenir seqüències de focus (Uncommon man dedicada a Lord), com Don Airey. En aquest punt va poder reposar una mica Gillan, que es va mostrar més i més encoratjat a cavall de cançons com la fresca Portable door la indultada Anya i la traca final de trofeus com Space truckin’ i l’himne Smoke on the water.

Aquesta guitarra Flying V

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El Rock Fest, que la matinada d’aquest dissabte va acollir la sessió de fites de W.A.S.P. (de L.O.V.E. machine a War child), amb un Blackie Lawless vocalment competent (i amb alguns problemes de mobilitat, assegut en un tamboret), va servir altres propostes veteranes, com el Michael Schenker Group, el combo de qui va ser guitarrista de Scorpions i UFO. Continua sent una mica estrany veure Robin McAuley cantant un repertori integrat per temes originalment gravats pels vocalistes que el van precedir (Gary Barden i Graham Bonnet), però les fites són les que són: Cry for the nations, On and on, Attack of the mad axeman… Fi i punxant Schenker amb la seva guitarra Flying V, guiant el grup fins al front d’Assault attack.

Hi va haver alguns extremismes a la tarda sabatina: el metal d’un arrelam thrash d’Angelus Apatrida, una banda d’Albacete, traient sulfur del seu últim àlbum Aftermath, i el black metal dels nigromants suecs de Dark Funeral. Clar, al seu costat, Europe semblava Roxette, tot i que el fons hard rock va pivotar al voltant d’aquestes peces, ja fossin les més aparatoses, com la zeppeliniana Walk the earth o les més melòdiques, cas de Rock the night, totes això sí cantades de meravella per Joey Tempest. ¿I la balada Carrie? No ens en deslliurem. Però pràcticament quatre dècades després de The final countdown (tema que va tancar la sessió), Europe va fer l’efecte d’haver aconseguit construir una obra respectable després d’un llarg camí, deixant molt enrere l’estigma de grup de radiofórmula. Al Rock Fest, van ser perceptibles els polzes cap amunt.