La flama continua encesa

I, en aquest terreny amb estatus de lloc sacre per a la música popular catalana, el Pla d’en Sala, no perd el Canet Rock, tot i que passin els anys, el seu caràcter d’espai de llibertat, de reivindicació de drets: primer va ser fins i tot el mer fet d’existir, ara, per exemple, la voluntat de defensar una cosa tan bàsica com que cadascú estimi com vulgui amb multitud de banderes de l’arc de Sant Martí –que es van afegir a la multitud d’estelades–. Però sobretot, el Canet Rock és una celebració de la música catalana, una revetlla que es convertia dissabte a la nit en una demostració de força, en una exhibició d’orgull i d’història.

Els organitzadors van reunir per a l’ocasió multitud d’artistes en la que han anomenat La Banda CanetRock, que amb la nit ja manant, van oferir un formidable combinat de nostàlgia. "Cançons que ens han tocat la patata a totes les generacions", resumia Guillem Solé, cantant de Buhos. Una unió de cares noves amb noms que han marcat la història del festival i, sobretot, les seves cançons. La benvinguda, la perfecta salutació, va ser amb Qualsevol nit pot sortir el sol, galàctica abraçada de Jaume Sisa interpretada per Ginestà, Suu i l’esmentat Solé. I els convidats van anar passant, amb la nit agafant caires de greatest hits de discoteca de festa major amb una tirallonga de clàssics com L’Empordà, de Sopa de Cabra (a càrrec de Solé i Pau Lobo) Bon dia, d’Els Pets, amb Lluís Gavaldà barrejant amb els Figa Flawas. Destacable el combinat Companyia Elèctrica Dharma amb 31FAM (La gent vol viure en pau dels primers, o La flama, d’Obrint Pas), també un Corren, que va ajuntar Gossos amb Pemi Fortuny (Lax’n’Busto).

La llàgrima va arribar amb La Flaca i unes imatges projectades a les pantalles de Pau Donés actuant al festival. Va sonar la seva veu en els primers versos, recollits per Suu i Pau Lobo després. Però a base de salts es va assecar les llàgrimes el públic, en un final apoteòsic amb Tobogan, de Zoo però amb les veus de Lildami i La Fúmiga, o amb Volcans, de Buhos, amb el públic ja convertit en un actor imprescindible de la festa i de la història del festival, que comença a traçar arbres genealògics de tres generacions. I el caràcter especial de l’assumpte es va fer notar-ne encara més amb l’aparició del retiradíssim Lluís Llach que, des del piano, va recitar El tonteo, de Mushkaa, i The Tyets, encarregats de posar banda sonora a la sortida del sol per tancar les 12 hores de música al Pla d’en Sala. Va rematar la banda col·lectiva, amb tots els músics a l’escenari, amb el desig d’un camí llarg per a la música catalana a partir dels versos Que tinguem sort.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La certesa de Julieta

Aquesta nombrosa i històrica banda havia recollit el testimoni d’un rocker Josep Maria Mainat, amb un breu repertori de cançons amb espurna i missatge ("camises al vent per un país que vol ser independent; camises al vol per un país que vol deixar de ser espanyol"), i de Julieta, la gran esperança pop que és ja certesa. La barcelonina va repassar durant gairebé una hora el fantàstic 5AM, disc que es presta a una posada en escena com la que ofereix ella, amb bateria marcant el ritme, dj tirant pistes i dibuixant una atmosfera electrònica, un nombrós cos de ballarins i una tarima que li permet jugar a ser una brillant diva, com aquestes lluents boles de miralls discotequeres.