Escoltar música és aprendre mates

El joc de daus de Mozart és només un exemple del vincle indestructible que existeix entre la música i les matemàtiques, una relació que s’explora de manera lúdica en l’exposició MateMiFaSol. Un viatge sonor del caos al cosmos, que es podrà visitar fins al pròxim 12 de gener al Museu de la Ciència CosmoCaixa de Barcelona.

Comissariada per la catedràtica d’Història de l’Art Magda Polo i pel músic i divulgador Carlos Calderón, la mostra inclou una trentena de mòduls interactius i una quinzena d’audiovisuals que permeten al visitant descobrir com la racionalitat de les matemàtiques (i d’altres disciplines científiques) està en la base d’un llenguatge tan associat a l’emoció com la música. "Volem que qui vingui a l’exposició vegi el so i senti el número", assenyala Calderón.

Del zero a l’infinit

"Aquest és un viatge iniciàtic que comença en el zero i arriba a l’infinit", apunta la doctora Polo. El "zero" és el silenci previ al big-bang, una experiència inconcebible que la mostra tracta d’evocar amb un espai semblant a una càmera anecoica en la qual es reprodueix la popular peça 4 minuts 33 segons de John Cage (en la qual, en absència de notes, només s’escolten els sons aleatoris que produeixen els espectadors o que arriben de l’exterior). I l’infinit és la música del cosmos, un concepte que l’astrònom Johannes Kepler va desenvolupar a principis del segle XVII a la seva obra Harmonices Mundi, en la qual, seguint els postulats de Pitàgores, va relacionar el moviment dels planetes amb l’harmonia musical. En l’última sala de l’exposició, una instal·lació audiovisual simula amb gran poder evocador aquesta bonica polifonia planetària.

Entre un punt i un altre MateMiFaSol recrea la primera proposta racional que va existir per aplicar la matemàtica a la música –el monocord de Pitàgores, un instrument d’una sola corda que, a partir d’una sèrie de subdivisions, donava lloc a les set notes de l’escala natural–; explica la important presència de la proporció àuria en les composicions musicals (un exemple: en la majoria de les cançons pop el punt d’inflexió arriba quan ha transcorregut el 61,8% del temps); analitza el paper de les matemàtiques en la creació musical (l’aritmètica del ritme, la geometria de la melodia i la lògica de l’harmonia) i també en les instal·lacions acústiques, i explora els diferents ritmes i sons que produeix el cos humà, així com la influència de la música sobre les funcions biològiques i l’estat mental de les persones. Entre altres coses.

Complex i fàcil

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

L’exposició permet diferents nivells d’acostament per a un públic divers i familiar, des del simple joc amb instruments, ritmes i ones fins a l’explicació més elaborada. Valentí Farràs, director del Museu de la Ciència CosmoCaixa, remarca que, com és norma en la institució, el propòsit de la mostra és "presentar coses complexes d’una manera fàcil" i recorda que la participació i la interacció "són fonamentals per consolidar l’aprenentatge". "Entendre que a la música habiten les matemàtiques és una manera que la gent els perdi la por", afegeix Magda Polo.

Més enllà de la sala d’exposicions MateMiFaSol ofereix també un programa d’activitats per aprofundir en la matèria. El cicle s’inicia dimecres amb un concert inaugural en el qual la pianista i matemàtica Laura Farré Rozada recrearà aquest viatge des del silenci al cosmos a través de peces del búlgar Dimitar Nenov, l’armènia Gayane Chebotarian i el francès Claude Debussy (compositor que afirmava que "la música és una matemàtica de l’invisible els elements del qual participen de l’infinit"). També hi haurà conferències (una girarà entorn d’una investigació de l’Institut d’Astrofísica de les Canàries sobre com les galàxies vibren conforme a un patró rítmic i s’ordenen entre si en perfecta harmonia), així com tallers i espectacles infantils.