Pearl Jam torna a "apallissar" al Sant Jordi

La inquietud que va viure dies enrere l’afició de Pearl Jam, arran de la "malaltia" (sense precisar) que va forçar la cancel·lació de les actuacions a Londres i Berlín, va quedar en no res vist el vigor i la consistència observats en les seves dues nits al Palau Sant Jordi. En la segona, ahir, els de Seattle ens van deixar clar que continuen sent un estrany animal que respira, gemega i es cargola sense respectar ni quadrícules ni els agafadors de què se serveixen les bandes, sobretot en la lliga dels grans recintes.

Energia, diàleg vivaç, salvatge, entre els músics i molta improvisació, com sempre va ser, capgirant el repertori de la nit anterior i obrint aquest cop amb la pausada Oceans, de l’àlbum de debut Ten (1992), molt citat al llarg de les més de dues hores de concert. Es va fer notar l’elevat preu de les localitats, tan comentat des de fa mesos (165 euros les de pista): a diferència de dissabte, que el Sant Jordi va lluir una bona entrada (fins i tot sense omplir-se), ahir un teló va ocultar la grada central i va reduir l’aforament a menys de dos terços, suggerint un error de càlcul.

Agitant sempre els setlists a fons, i canviant títols i ordres, els concerts de Pearl Jam bé podrien esdevenir autèntics calaixos de sastre, però se les empesquen perquè el trajecte tingui un aspecte molt natural i orgànic, amb els seus onatges i la seva lògica interna. Tens crescendo inicial a costa d’altres cites dels 90, a través d’Off he goes (de l’arriscat No code) rumb a les andanades d’Once i Why go, amb el solo encrespat de Mike McCready.

Pearl Jam potser no és la banda més divertida de la història del rock, ni ofereix espectacle en sentit tradicional. El poder del quintet (ampliat a septet en directe) s’expressa per altres camins, més opacs, i allà és fàcil acabar engolit per aquesta gran centrifugadora. Escenari sense cap attrezzo, pantalla extrallarga amb projeccions al·lucinògenes (plans de les columnes i voltes de la Sagrada Família en 1/2 full) i un Eddie Vedder de veu robusta, canalitzant la tensió i mirant de fer-se entendre tot i que el seu espanyol "és una merda", va confessar. Tot i així, llegint unes notes, ens va advertir de les seves elevades intencions: "Apallissar-vos".

L’amistat amb Neil Young

I bé, així va ser en un sibil·lí totum revolutum en el qual es van creuar fites com Even flow, album tracks del calat de Corduroy i temes de l’últim àlbumDark matter, com el devastador React/respond o un Waiting for Stevie que Vedder va dedicar a Gaudí.

Enmig de Something special, el grup va aturar el concert a l’observar que, a la pista, algú requeria atencions mèdiques. Resolta la incidència, Pearl Jam va agreujar el to amb la bastant punk Do the evolution i una altra repesca abrasiva Rearviewmirror.

L’aquelarre guitarrer va seguir en uns bisos desencadenats a costa d’altres cartes invasives, com State of love and trust, uns corejats Black i Alive, i un rabiós Rockin’ in the free world, de Neil Young, recordatori d’una bonica amistat i d’unes nobles fonts d’inspiració.

Notícies relacionades

El «viatge a l’infern» de Txékhov

I amb Karol G es desboca l’estiu a Madrid

Pearl Jam

Palau Sant Jordi (8/7/2024)