Trueno: "Els millors escriptors són els que venen d’un barri humil"

El último baile és un disc dedicat a una cultura, la del hip-hop, que ha mamat a casa, que porta a la sang pel seu pare. ¿S’ha de reivindicar el rap ara que els gèneres es creuen tan sovint?

Trec el disc ara perquè sento que està passant una cosa molt forta amb la cultura. Va ser l’aniversari del hip-hop, els 50 anys, una vida gairebé, i sento que tots els que en formem part ens va arribar molt fort. Sento que estem ressorgint, però no és que hàgim perdut res, res va morir, però sí que es reinventen les coses. Sento que van ser els primers 50anys de molta informació i molt aprenentatge per a una generació i una escola. I ara és el moment que els alumnes es converteixin en mestres.

És un artista abonat a l’àlbum, fora de la tendència del single, habitual en la seva generació.

Quan vaig decidir bolcar-me al 100% en la música, vaig decidir fer àlbums per l’espai que et donen, les finestres que et deixen obertes per poder dir un munt de coses. Sento que una cançó sola et limita un molt. A mi m’agrada molt el conceptual, el missatge que s’enllaça amb un altre missatge. L’àlbum et permet deixar una part de la teva vida. Jo de base tardo dos anys a fer un disc, i mentre faig els discos em passen milions de coses que deixo plasmades en la música i això fa que la música vibri molt més.

El disc inclou molts ritmes diferents. ¿Les produccions han sigut una obsessió en aquest disc?

És clau la producció en el hip-hop i en qualsevol tipus de música. Vaig elegir que els featurings d’aquest disc siguin els productors, no tinc col·laboració amb artistes directament. És una part clau de la cultura i més de la meitat d’una cançó, perquè la música, la melodia, la instrumental i la producció comporta molta feina. Sempre m’he considerat un productor inexpert en el tecnicisme de la computadora, però cada vegada soc més meticulós i em fico més en les produccions, aprenc a utilitzar els programes, i en aquest disc hi vaig ser més present.

Vostè va passar de les batalles de freestyle a fer música en solitari, una cosa que a d’altres no els ha anat bé. ¿Com va ser el canvi?

Són espectacles molt diferents per veure o participar. Un és un contrapunt d’idees, una competència. I comporta un xou, et fan improvisar i no saps si t’anirà bé o malament, no hi ha res garantit. És bonic i ho disfruto molt, ho disfruto com és, i ho recordo com un gran planter per a molts artistes de l’Argentina, de parla hispana. Jo sentia que ja estava realitzat en les batalles, que ja havia aconseguit arribar al nivell que m’hauria agradat arribar en algun moment. Vaig sentir que tenia una cosa més.

El seu pare és una figura rellevant en la cultura del hip-hop a l’Argentina, vostè va començar molt jove... ¿Com va gestionar les expectatives?

Al principi va ser difícil conviure amb l’exposició des dels 14 anys. L’exposició porta coses bones i dolentes, gent que t’encoratja, i gent que no. Sento que soc un privilegiat per tenir un pare que em dona el seu suport faci el que faci, quan jugava a la pilota... En qualsevol somni ell hi era. Sens dubte el hip-hop, rapejar, jugar a això, sempre ha sigut el meu hobby favorit, mai ho he vist com una obligació de seguir cap llegat, simplement era per divertir-me i sento que també per això ha anat tan bé i s’ha esdevingut d’una manera bonica, mai ho vam veure com una cosa que ens salvaria la vida, com una cosa per obtenir diners, sinó que és passió pura.

Ve d’un any complicat, la gent amb qui treballava el va estafar. Es podia pensar que aquest seria un disc més enrabiat, però no.

Òbviament, quan hi ha gent que es fica en la teva carrera i els teus somnis, el teu camí, la teva carrera, et treu de polleguera. Passa molt en la indústria, gent que s’aprofita de la innocència d’un xaval de barri que només vol cantar. Ho prenc com un aprenentatge i em va servir per aprendre el que no volem fer en aquesta indústria, que és estar al dia amb tot el que hi ha legalment, tornar-se pseudoempresari. Sento que va fer que el disc em vagi millor i que ara tinc un equip de treball seriós, que em dona suport, que engrandeix les meves idees i les fa possibles també. Vaig aprendre a minimitzar el rancor, el dolor i a saber que la llum que té un és impossible d’apagar.

Vostè és dels artistes que entén el rap com una eina per a la denúncia social.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El rap per si mateix no és que tingui regles, el hip-hop, com a cultura, sí, necessita i obliga a aquest compromís i consciència social, buscar un mitjà de comunicació o expressió cap al món des dels recursos escassos d’un barri humil, dels pocs diners, i fer-ho possible i combatre les injustícies. Però alhora el rap és diversió, unió, pau, festa, missatge, ritme, poesia... Veig el rap com la realitat, ser real, ser 100% fidel al que un sent en aquell moment i no mirar de canviar el missatge perquè soni millor, sinó ser explícit amb les lletres, com es posa a moltes tapes de disc, el contingut explícit, això és el més important.

Aquí té molta connexió amb Morad i Beny Jr, de la Florida. Com ells, en la seva música el barri hi és molt present també. ¿Com influeix en un l’origen?

El barri és un dels teus pares en la teva vida. Als barris hi ha la realitat del país, allí és on es veu realment com funcionen les coses. Per a mi els millors escriptors són els que venen d’un barri humil o viuen una vida més complicada i més real. Per això sempre que vaig a un país vull conèixer els barris humils, obrers i veure com és la realitat, perquè si em quedo al centre és com que veuré el que volen que vegi. Sento que els meus amics de Barcelona representen això, la comunitat migrant, la classe obrera... Tenim moltes semblances en el que volem fer per als més joves als nostres barris i ser un exemple.