Dagoll Dagom Adeu al vaixell insígnia del musical en català

Des de dijous i durant tres nits, el Grec brinda un merescut homenatge a la companyia repassant el seu llegat com mai s’ha fet: amb una orquestra de 40 músics i un cor de 20, tots estudiants de l’Esmuc, ballarins i convidats. No hi ha entrades des de fa temps. TV3 gravarà l’espectacle. S’editarà també un vinil del 50è aniversari.

L’espectacle ha mobilitzat unes 160 persones aproximadament. Capitanejats per Dani Anglès (escena), Joan Vives (música) i Ariadna Peya (coreografia) recuperaran moments estel·lars dels seus espectacles i melodies que formen part de la història del teatre català amb intèrprets de diferents generacions. Des de veterans com, per exemple, Pep Cruz, Ferran Rañé, Àngels Gonyalons i Albert Guinovart –compositor de Mar i Cel i Flor de nit– fins a Nina, Elena Gadel, Ivan Labanda i noves promeses com ara Jordi Garreta i Alèxia Pascual, els nous Saïd i Blanca de Mar i Cel.

Són molts els records i anècdotes dels tres històrics membres de Dagoll Dagom, protagonistes i testimonis de la transformació de l’escena catalana durant els últims 50 anys. Hi ha coses, però, que mai canvien. "El verí del teatre és una cosa real, existeix. T’enganxa perquè surts a escena, et transformes en un personatge i t’aplaudeixen al final. És una cosa que no experimentes en la majoria de professions i que no pots deixar", confessa Cisquella. "És el premi del narcisista número u, no hi ha cap recompensa. És embriagador", admet Bozzo. "Hi havia un gran mestre que solia dir: ‘Per ser actor has de ser exhibicionista i histèric’", apunta Periel.

Tots tres van començar en la companyia com a actors amb No hablaré en clase el 1977, moment clau per a la companyia. Va ser l’últim muntatge que va dirigir Joan Ollé, que va impulsar el conjunt el 1974 amb Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos, basat en poemes de Rafael Alberti i Nocturn per acordió el 1975, en versos de Joan Salvat-Papasseit.

En els seus inicis, Dagoll Dagom estava format per universitaris que feien actuacions puntualment i mai fora de Catalunya. L’èxit de No hablaré en clase (1977), una obra que satiritzava l’educació nacionalcatòlica del franquisme, els va obligar a professionalitzar-se per atendre nombroses actuacions a tot Espanya. "Quan va sortir un bolo a Palma de Mallorca calia estar fora una setmana i molts dels actors ja treballaven. Ollé em va trucar per fer una substitució, així vaig començar a Dagoll", recorda Cisquella. També hi va entrar Periel. Després va arribar la possibilitat de fer temporada a Madrid. Bozzo va entrar a València".

La companyia es va professionalitzar amb aquests tres joves d’entre 24 i 28 anys. No imaginaven llavors que la seva aventura arribaria tan lluny. Dagoll Dagom ha actuat per tot Espanya i també a l’estranger. Ollé va deixar la companyia i ells van muntar Antaviana (1978), el seu aplaudit primer espectacle firmat per tots tres, basat en contes de Pere Calders, amb escenografia i vestuari d’Isidre Prunés i Montse Amenós, amb les músiques galàctiques de Jaume Sisa. "A Ollé, que el nostre espectacle tingués tanta repercussió li va fer una mica de ràbia", assenyala Cisquella. "Estava convençut que Dagoll Dagom deixaria d’existir sense ell", afegeix Bozzo. En aquella època van estar a punt de canviar el nom a la companyia perquè fora de Catalunya ningú el pronuncia bé. Van pensar a posar-li Antaviana.

Talent i exigència

L’exigència artística i la qualitat han sigut aspectes que sempre han cuidat, envoltant-se de col·laboradors de talent. "El més difícil en aquell primer muntatge va ser fer la selecció dels contes", recorda Cisquella. "Va ser un procés meravellós", diu amb sorna Periel. Entre tots tres es van ocupar de les tasques de direcció, a banda d’actuar a l’obra juntament amb Assumpta Rodés, Pepe Rubianes, Mar Targarona, Berti Tovías.

Molts dels seus muntatges han partit de textos d’autors catalans. Alguns han sigut adaptacions com Aloma (2008), basat en la novel·la de Mercè Rodoreda, amb música d’Alfonso Vilallonga, i Mar i Cel (1988), inspirat en una obra teatral d’Àngel Guimerà amb música d’Albert Guinovart. L’Alegria que passa (2023), l’últim musical de Dagoll Dagom dirigit per Cisquella i Periel, es basa en una breu obra teatral simbolista de Santiago Rusiñol i música d’Andreu Gallén. L’escriptor Manuel Vázquez Montalbán va fer el llibret de Flor de nit (1992), un ambiciós musical sobre el Paral·lel amb música de Guinovart. I es van aliar amb Santiago Auserón per fer Cacao (2000), un musical salser i caribeny.

Però ningú té la fórmula de l’èxit. Dagoll Dagom s’ha arruïnat diverses vegades. "Ens va passar amb Flor de nit i amb La Perritxola. Però per sort van venir altres espectacles que ens van reflotar i, sobretot, les sèries de televisió com Oh, Europa! i Oh, Espanya!. Sense la televisió ens hauríem enfonsat en la misèria", confessa Bozzo. "Després de La Perritxola vam fer el segon Mar i cel al TNC, ja amb idea de traslladar-lo després al Victòria", apunta Cisquella. Allò els va ajudar en un moment en què tenien "molta por", diu Periel. Historietes (1993), un max mix dels seus espectacles amb què van tornar a anar de gira, va contribuir a sortir dels números vermells.

¿Què va passar amb La Perritxola? "Quan la vam estrenar al Grec va ser fantàstic: sis dies amb el teatre ple", diu Periel. "Però quan el vam portar al Victoria va anar molt malament, potser és el que pitjor ha anat de tots els muntatges que hem fet. Era l’època de la dictadura de la crítica, que ens va fer molt mal, cosa que afortunadament ha acabat gràcies a les xarxes socials", afirma Bozzo. "Hi havia uns nivells de crítica intolerables". Cisquella no comparteix la visió de Bozzo sobre la crítica. "En general, diria que la crítica ha ajudat Dagoll Dagom". I Bozzo respon: "Sí, però quan ens atacava ens desmuntava el negoci, feia perillar les subvencions. Era una època en què Marcos Ordóñez i Sagarra no analitzaven l’espectacle. ¡Feien sang i et ridiculitzaven!". Periel afegeix: "Ens havien destrossat també a La nit de Sant Joan", diu amb referència a l’obra on van tornar a col·laborar amb Sisa després del gran èxit d’Antaviana. Amb aquesta van inaugurar el Romea com a Centre Dramàtic de la Generalitat el 1981.

Dagoll Dagom ha treballat sempre des de la llibertat. "Mai hem tingut pressions de fora. Certes coses que fèiem fa anys serien impensables avui", comenta Periel. A Glups! (1983), basat en còmics de Gérard Lauzier, es ficaven amb tot sense tallar-se gens ni mica. Dubten que avui fos possible. Després de l’arribada de la democràcia a Espanya, els aires de llibertat que es respiraven van permetre fer coses que avui serien impensables. "El número de les feministes a Glups! no es podria fer avui. Ens matarien. Mostràvem un grup de feministes que es mobilitzaven després d’una violació i quan totes surten a recolzar la víctima resulta que l’havia comès una dona, que en realitat era un travesti. Total, que els seus principis se n’anaven en orris. ¡Ja llavors parlàvem de conflictes entre feministes i trans!", recorda Cisquella.

Sàtires descarnades

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

"Érem políticament incorrectes", assenyala Bozzo. "Sempre hem estat pendents del mercat. Però d’autocensura, no gaire", afegeix. Amb tot, confessa que alguna cosa hi va haver a l’hora de muntar La família irreal, el musical (2012) aliats amb la productora de Minoria Absoluta, amb els actors més populars dels programes Polònia i Crackovia. "Hi havia un número amb una guillotina que vam eliminar", recorda. "Era una sàtira descarnada. ¿Podríem avui posar tota la família reial dins d’un vàter i estirar la cadena? No ho crec. ¡Si Hasél fa tres anys i escaig que és a la presó per dir "els Borbons són uns lladres!". El seu treball no ha rebut denúncies, però quan van fer aquella obra "estàvem acollonits", diu Cisquella.

Avui és difícil imaginar que pugui sorgir una altra companyia igual. "Companyies que facin teatre d’entreteniment per al gran públic no n’hi ha gaires. Nosaltres teníem uns companys de viatge molt bons: La Cubana, La Fura, Tricicle, Joglars, Comediants...". El panorama actual és diferent. Les grans companyies han anat a menys. Estan desapareixent. Si d’una cosa se senten orgullosos és "d’haver subsistit durant mig segle", diu Cisquella i "d’haver creat una estructura molt sòlida i d’obrir camí per al musical en català", hi afegeix Bozzo. No s’esperaven que l’anunci del comiat generés tantes reaccions. "Ens han arribat a dir que no ens en podem anar perquè som patrimoni nacional", diu Periel al·lucinat.