Estopa es menja l’Estadi Olímpic

Els germans no van dissimular l’impacte d’aquelles graderies plenes de gom a gom. Les mans al cap, expressió de perplexitat i disbauxa. Només el David sabrà si li van flaquejar les cames al veure tot allò, però ja es va encarregar el públic de fer-li sentir el caliu de llar entonant a tot pulmó allò de "tu perfume es el veneno / que contamina el aire que tu pelo corta..." El senyal de stop com a attrezzo, una de les múltiples picades d’ullet al món d’Estopía, i els blocs de Sant Ildefons, Cornellà ("ciutat santa"), a les pantalles, recordant els orígens.

Amb Cacho a cacho ja res els va poder parar. Una d’aquelles acceleracions que en altres temps feien tornar ximples els músics d’estudi. Implacable Anye Bao, marcant el pas amb les baquetes. I en El día que tú te marches (cançó sobre el pitjor terror nocturn de l’artista, perdre la inspiració), Chonchi Heredia, còmplice al primer àlbum (que el 18 d’octubre complirà 25 anys), va deixar anar la seva arremolinada veu flamenca, com a El run run. Chonchi "la mestra", així la va presentar el David. A la muntanya russa de Tragicomedia, l’Estadi es va omplir de punts de llum, crisàlides per obra i gràcia de les polseres de leds sincronitzades. El David hi va retocar la lletra: "Si me tengo que morir, que me muera en... Barcelona". Y Ké más nos da va ser tralla, guitarra punkie amb palmas, taca-taca, Extremoduro contra Los Chichos.

En les dues hores i mitja d’un concert d’Estopa poden passar moltes coses. Que el ritme baixi, hora vall, i ens endinsem en les cavil·lacions de Sola (una altra de les cançons noves, sobre sentir-se una mica desemparat o mancat d’atenció, que el David va dedicar misteriosament al seu germà) i en el tradicional moment Jose de Ya no recuerdo (amb la guitarra espanyola de Juan Maya). O que facin broma amb un artefacte del que, apujant i abaixant ressorts, pots retirar de la circulació "els intransigents i els racistes" o (encara més difícil) fer que el Barça torni a guanyar una Champions.

Mitja lluna rumbera

Tan sobrats d’èxits com van, van poder col·locar La raja de tu falda a mig concert, i associar-la a la secció més flamenca, de tamboret, caixa i músics en mitja lluna, amb la veu i el ball de Chonchi Heredia, que va derivar en una fibrosa versió de El del medio de Los Chichos. "Per al Jero", va rubricar el David. D’un ídol a l’altre: La rumba del Pescaílla, a tot gas, també en clau acústica, en honor a aquell pioner de la rumba catalana "que era molt bona persona / però el que més li agradava, la ciutat de Barcelona". El David, encadenant cerveses, ulls tancats en les estrofes més sentides. El Jose, a la seva, aquell laboriós segon pla (sol en aparença).

Notícies relacionades

Un nou concurs amb Micky Núñez

La tornada al col·le dels famosos

I a partir de cert moment, la festassa pura i dura, amb Partiendo la pana repartint canyes urbi et orbi, i l’evidència que la intensitat d’Estopa era sentida i acompanyada fins i tot a les localitats més allunyades. Atòmic poder de comunicació i l’Estadi com caldera en ebullició, entregat al país d’Estopía, amb els seus símbols en acció: un Seat Panda de veritat, vermell i amb matrícula de Badajoz, sobre el qual el Jose es va alçar victoriós a Camiseta de rocanrol.

El David va dedicar Pastillas de freno a "la classe obrera de Catalunya... i la de Conca", i La ranchera va implantar la gresca filoetílica al lloc, pura diversió a granel, cantussejada a pler, rumb a cartes tan calentes com Fuente de energía i Paseo, Vino tinto i Ojitos rojos. I cremant les naus Como Camarón, tornant al principi de tot plegat, a aquell àlbum que el 1999 va canviar les seves vides i unes quantes més.