Persistir en la joia

No estic segur que Xavier Grasset tingués notícia d’aquelles paraules de Saramago quan va decidir incloure un espai llibresc en el seu Més 324. En tot cas, va fer seves les preocupacions de l’escriptor: "Parlem de llibres com una cosa normal, del dia a dia, no com un gueto". Al llarg de més de 1.500 programes, cada nit, han desfilat pel plató novel·listes, poetes, assagistes, dramaturgs, historiadors, filòsofs i tota la fauna del món editorial que us pugueu imaginar. Desfilar és fer servir un tòpic. De fet, s’han assegut en unes cadires, en primer pla, per parlar i parlar, per riure i emocionar, per reflexionar o plorar davant d’una mitjana d’uns 120.000 espectadors. Cada nit. És el més acostat al mític Apostrophes del malaguanyat Bernard Pivot que s’ha fet mai a Catalunya. Quan Grasset parlava d’un llibre, l’endemà era el més sol·licitat a les llibreries del país. Deixant de banda els excel·lents monogràfics d’Anna Guifré i d’altres exemples memorables, les pastilles literàries de Grasset han definit una manera de comentar la jugada que s’allunyava de la prosa barata i grandiloqüent i que tenia unes altes dosis de complicitat. Grasset, en tot aquest temps (des del 2015), ha fet un exercici singular: s’ha llegit els llibres de què parlava i ha establert un lligam amable amb l’autor, que, sobretot, s’ha sentit estimat. Així, en línies generals, perquè hi ha hagut de tot i perquè autor, com a concepte, amaga personalitats molt diverses. Grasset ha rigut i ha plorat, ha creat un clima (també en la tertúlia política) i ha viscut escenes hilarants o doloroses, com la nit que entrevistava Antoni Bassas mentre sabia que el seu germà s’estava morint, o quan va empassar saliva sentimental en l’entrevista en què Daniel Vázquez Sellés parlava de la mort del seu fill. O, quan en l’evocació d’un amic difunt, a partir d’un poema, va haver d’aturar la conversa uns segons eterns. "Ric i ploro molt", ha dit, "m’emociono".

Sofàs més distesos

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Ara, Grasset es farà càrrec del programa de tardes de TV3. Podrà canviar les cadires més solemnes de la nit pels sofàs més distesos d’havent dinat. Diuen que en un entorn que s’assemblarà a una cafeteria on trobar-se amb els amics. Això és molt Grasset. Al llarg de la seva carrera ha fet de tot i ha sabut combinar la jovialitat i la ironia amb una seriositat que no ha estat mai ampul·losa. Des d’aquelles intervencions als Matins de Catalunya Ràdio, fent veure que era un tal Manolo ("¿Qué passa, Àntoni?") que treballava de cambrer a Madrid, fins a L’Oracle o El món s’acaba, que tenia, cada dia, un final que resumeix prou bé la seva manera d’afrontar la vida: "El món s’acaba… però s’acaba bé".

Grasset ha exercit de camaleó, però tothora amb una mirada que el delata (parlant de política, però també recitant, dalt de la cadira, cada any, un vers de Nadal), com a bon actor i aficionat al teatre que és (ha interpretat, entre d’altres, el monòleg Els perjudicis del tabac, de Txèkhov), amb una màxima que el defineix i que prové d’una cançó de La Trinca: "Riu, que la vida és curta i la tristesa te la furta". Coneix la "fragilitat contínua" de l’existència i alhora es disposa a gaudir de "la pausa dels dies" (el títol del seu llibre més recent). Amb una fe cristiana que viu amb una "intimitat intermitent", i que té a veure amb una actitud personal distesa, sense caure en la frivolitat. Grasset és conscient que això no és el paradís, però que cal ser amatent i persistir en la joia per no acabar vivint en una vall de llàgrimes. La propera temporada, les tardes de TV3 tindran la seva mirada.