L’actriu atrapada a l’Hotel Overlook

Shelley Duvall va ser qüestionada quan Stanley Kubrick la va escollir per interpretar la dona de Jack Nicholson a El resplandor (1980), tant com a Espanya va ser criticada l’elecció de Verónica Forqué –aprovada pel mateix Kubrick– per doblar-la. Però les dues eleccions tenien molt sentit: la incomprensió de Shelley Duvall davant els excessos del seu al·lucinat marit van reforçar la inquietud terrorífica d’aquella pel·lícula, i l’espectador recorda tant les aparicions esfereïdores de les dues germanes bessones als passadissos de l’hotel com la mirada incrèdula de Duvall al descobrir els centenars de folis en els quals Nicholson ha escrit una vegada i una altra la mateixa frase, o el seu rostre desencaixat mentre el marit intenta destrossar amb una destral la porta rere la qual ella es protegeix.

Per a una determinada cinefília, la que es va gestar entorn del cine nord-americà dels anys 70, Shelley Duvall, que va morir ahir als 75 anys –els havia complert diumenge passat–, és molt més que la dolençosa dona d’El resplandor. Jo l’aprecio especialment per la seva fructífera associació amb Robert Altman, un director que també necessita una reconsideració, derrotat i oblidat per la força expansiva dels Scorsese, Coppola, Spielberg, Pacino i De Niro.

Va ser Altman qui millor partit va saber extreure del físic eixut de l’actriu, els grans i expressius ulls i la capacitat per a la fantasia i la tendresa, de la seva aparença tan deslligada del cànon de l’estrella hollywoodiana. No és estrany que l’escollís per encarnar Olivia en la seva versió de Popeye (1980), amb Robin Williams com el mariner dels espinacs. Molt s’ha parlat de Margot Robbie com a Barbie, però si un personatge d’aquestes característiques, heroïna de còmic o de joguina mediàtica, va trobar la seva representació més possible en carn i ossos, aquesta va ser l’Olivia dibuixada per E. C. Segal i incorporada als trets de Duvall.

Altman la va fer debutar en la delirant El volar es para los pájaros (1970), i va continuar comptant amb ella en papers secundaris o principals a McCabe i la senyora Miller (1971), Ladrones como nosotros (1974), Nashville (1975), Tres mujeres (1977) –premi d’interpretació a Cannes– i Popeye. No sé si era la seva musa. Però va ser una actriu, una presència, que a Altman li donava seguretat, a més d’oferir-li talent. També la van dirigir Woody Allen a Annie Hall i Terry Gilliam a Els herois del temps, però en la ment de Duvall voletejaven altres fantasies.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Progressiu distanciament

I així va crear, va produir i va protagonitzar una sèrie Faerie tale theatre (1982-1987), per a la qual va reclutar directors com Francis Ford Coppola, Eric Idle o Tim Burton a fi d’adaptar els contes de Caputxeta vermella, Rapunzel, Blancaneu, Aladí, Rip van Winkle i Pinotxo. Es va entendre bé amb Burton, per a qui va protagonitzar el curt Frankenweenie (1984). Després va anar distanciant-se del cine a causa de progressius trastorns mentals, tot i que va treballar amb un cineasta tan fantasiós i impredictible com ella, el canadenc Guy Maddin. Amb tot, l’any passat va protagonitzar The forest hills, un retorn al cine de terror de què injustament va quedar atrapada quan Kubrick la va filmar als laberints gelats de l’Overlook.