Colm Tóibín: "Tot això de l’amenaça migratòria és un invent maliciós"

No estava tan interessat en el personatge per si sol, sinó més aviat a trobar una forma narrativa que em permetés tornar a aquest món d’una manera diferent de la de la primera vegada. El primer llibre està construït a partir de l’acumulació de detalls i acaba conformant una mena de drama psicològic. L’estructura de Long Island s’assembla a la d’una novel·la de misteri que comença amb un crim –un crim molt sui generis– i a partir d’allà va explicant com reaccionen els personatges.

A diferència de Brooklyn, on tot estava filtrat per la consciència de la protagonista, aquí fa servir el punt de vista d’altres personatges també.

Crec que és la primera vegada que utilitzo aquest canvi de punt de vista en un llibre. No és que sigui molt difícil de fer, però sí que s’ha de tenir molta cura. No pots posar el nom del personatge al principi de cada capítol –tot i que Faulkner ho va fer a Mentre agonitzo–, però has de deixar clar molt ràpid de qui és el punt de vista per no perdre el lector.

Un element central de les dues novel·les és la vivència d’algú que creua l’Atlàntic en les dues direccions i sent que no acaba de pertànyer a cap de les dues vores. ¿És un reflex de la seva experiència com a escriptor irlandès que viu als Estats Units?

Sí, però és una experiència que és compartida per molta gent. Pensa en tots els irlandesos que van emigrar a Anglaterra i a l’agost tornaven al seu poble amb una dona anglesa, fills anglesos i accent anglès. Aquest irlandès pot pensar que es troba a casa, però en realitat per a la gent del poble és un estrany. I durant dues setmanes aquest home vol que tot sigui com abans i reunir-se amb els seus antics amics al pub per beure cervesa i parlar de xorrades sobre esports, però els seus amics ja no van al pub perquè han fet la seva vida i tot ha canviat.

Tot i que estiguin escrits a milers de quilòmetres de distància, els seus llibres no ofereixen una visió idealitzada d’Irlanda.

Ja, la típica inclinació a descriure el meravellós estiu a la bonica casa familiar. Doncs no. Plovia, com sempre, i la casa era petita i més aviat estava decorada amb mal gust. No és tan difícil trencar amb la idea del bonic record d’un bonic passat. Crec que l’obra de qualsevol escriptor és millor si treballa amb la decepció i no pas amb l’excitació. Si en un punt d’una novel·la un personatge creu que està vivint el millor dia de la seva vida, el deure del novel·lista és dir: "Espera un moment. ¿No has vist tot el que està passant al teu darrere?". Això és el que fa interessants les novel·les.

D’altra banda, és gairebé impossible trobar en els seus llibres un personatge que s’ajusti a la visió estereotipada que tenim aquí del que és ser irlandès.

Sí, hi ha un gran problema a Irlanda amb el clixé. Els irlandesos són sorollosos, borratxos, encantadors, foscos, fiables... Són característiques que estan presents en la literatura, el teatre i el cine. Jo no vull participar d’això. No perquè no sigui veritat, sinó perquè quan ho veig en una ficció em sembla que crea una energia impostada.

No obstant això, Long Island comença amb un clixé. El del lampista...

¡Totalment! ¡El del lampista que folla amb les clientes! Però, és clar, si tens un lampista, ¿què has de fer amb ell? (riu). Així que en les primeres dues pàgines i mitja em permeto un parell de clixés: el lampista italià sexualment actiu i el marit cabrejat. A partir d’allà em plantejo com rescatar el llibre d’aquest inici. Per això, la reacció de l’Eilis quan s’assabenta de la infidelitat del Tony no consisteix a cridar, ni plorar, ni trucar a la seva mare, ni bullir aigua per tirar-li a sobre al seu marit, ni queixar-se a la seva sogra, perquè el llibre ja ha cobert la quota de comportaments estereotipats. Cal buscar uns altres camins.

¿És vostè conscient que a molts lectors els irriten els finals ambigus?

No hi havia parat gaire atenció fins fa poc. Potser els meus pares no em van portar a l’escola el dia en què es parlava sobre els finals de les novel·les (riu). A la meva pàgina web hi ha un enllaç a través del qual la gent pot enviar-me un e-mail directament, i tinc un munt de correus, majoritàriament procedents d’Amèrica, de lectors indignadíssims. Quan penso en això, penso en George Eliot i en Henry James. Al final de Middlemarch, el 1872, George Eliot s’adona que una sola imatge final no serà suficient per tancar el ric món que ha construït, així que decideix explicar, en un llenguatge de crònica informativa, com acaba la cosa. Vuit anys després, Henry James, que era un gran admirador de Middlemarch, decideix fer el contrari en Retrato de una dama: de sobte, un personatge anuncia a un altre que Isabel Archer ha tornat amb el seu marit, i així s’acaba el llibre, sense que el lector sàpiga realment què ha passat. Són dos exemples extrems i tots dos pertanyen a la mateixa dècada. Si et dic la veritat, si d’alguna cosa estava segur respecte a la meva novel·la és que aquest havia de ser el final.

Tant Brooklyn com Long Island són, en certa manera, llibres sobre l’emigració irlandesa. ¿Han oblidat els europeus que fa no gaires anys eren ells els que buscaven una vida millor en altres països?

Aquestes dues novel·les no pretenen ser un gran manifest sobre l’emigració, però per descomptat que tenen alguna cosa adir sobre això. Quan vaig escriure Brooklyn, Irlanda havia començat a rebre gent que arribava al país per raons econòmiques. ¡Irlanda! I això creava certa incomoditat en molts irlandesos. D’alguna manera, la novel·la pretenia ser una resposta a aquest fenomen. El que passa ara és molt curiós: tenim una veritable crisi que ningú pot negar, que és l’escalfament global, i ens entossudim a crear una crisi amb l’emigració. El que veus cada nit a les notícies no va sobre gent pobra que creua el mar en barco, sinó sobre partits polítics que construeixen discursos per espantar la població i guanyar vots. Tot això de l’amenaça migratòria és un invent veritablement maliciós. I emmascara altres problemes que sí que són reals.

En el pròleg de La mirada captiva [una recopilació d’assajos sobre art publicada per Arcàdia], explica com la pintura d’artistes com Miró, Nonell i Mir el van ajudar a trobar un camí en l’escriptura. ¿Mai va considerar dedicar-se a l’art?

La veritat és que soc incapaç de dibuixar. Crec que aquí la qüestió del talent té certa importància, i jo no el tinc en absolut.

En el capítol que dedica a Antoni Tàpies parla de les raons que van portar l’independentisme a ocupar el centre de la política catalana. És un text escrit el 2014. ¿Ha canviat la seva visió en aquests últims 10 anys?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En països com França, Alemanya i Amèrica del Nord, la declaració d’independència a Catalunya va ser un desastre, perquè va fer aparèixer els catalans com a fanàtics nacionalistes que viuen fora de la realitat. Va ser un moviment una mica incomprensible; és difícil entendre que algú pensés que allò podia funcionar. Però el que a mi m’interessa és sobretot la qüestió de la llengua, perquè crec que ha sigut una prova per a Catalunya.

¿En quin sentit?

Aquí sí que es va produir un èxit innegable com a resultat de les polítiques dutes a terme per la Generalitat a principis dels anys 80, amb Aina Moll i Miquel Strubell com a arquitectes de la idea que, si no es protegeix la llengua minoritària, pot desaparèixer en una generació. El consens sobre la idea que s’ha de protegir el català, del qual tot Espanya s’hauria de sentir orgullosa, avui està trencat. Les sentències del Tribunal Suprem que avalen la imposició de l’ensenyament en castellà em semblen una forma de colonialisme perquè no tenen en compte la realitat lingüística del país ni l’opinió dels experts. És lamentable.