Diamante Negro, el vòmit com a procés creatiu

El segon disc de llarga durada del trio barceloní Diamante Negro, publicat el maig passat, es diu La náusea, un títol de reminiscències sartrianes que té molt a veure amb la visceralitat amb què la banda afronta el procés creatiu. "Per a nosaltres, fer cançons és com un vòmit; treure fora el dolor i la insatisfacció que sentim davant les coses que ens passen o que observem en el nostre entorn", comenta Benoît Garcia, cantant, guitarrista i baixista. Que ningú cregui, no obstant, que la música de Diamante Negro és un pou sense fons d’angoixa existencial, perquè aquestes expressions de ràbia i desconcert davant un present marcat per la precarietat laboral i la falta d’horitzons venen sovint embolicades en unes melodies addictives que conviden a la festa i la diversió, com caramels de pop enverinat.

Aquest contrast singular és un dels atractius del grup. El seu emocionant afany a fer les coses a la seva manera és un altre. I no és menor. "A força d’anar xocant amb la realitat, hem après més o menys com funciona la indústria musical –diu Benoît-, però sempre ens ha agradat tenir el nostre propi joc. Diamante Negro autoprodueixen els seus discos ("tot i que tampoc descartem fer-ho d’una altra manera en el futur", adverteix el baixista i guitarrista Lucas Méndez) i s’aferren a la idea, cada vegada més amenaçada, que els projectes artístics que valen la pena es construeixen des de la base, "des de l’underground", i no des de l’expectativa de l’èxit o la viralització ràpids.

Després d’una arrencada prometedora (la seva primera cançó Club Caribe, es va convertir en un petit hit soterrani i grups com Camellos i Mujeres els van reclutar per obrir els seus concerts), el moment de la pandèmia va suposar un punt d’inflexió en la trajectòria de Diamante Negro. Especialment per a Lucas, que treballa d’infermer: "Em vaig quedar sense espai mental ni energia per pensar en la música i vaig estar molt desconnectat; avui tota aquella època em queda com tacada". De tota manera, el grup va sortir d’allà amb les cançons del seu primer elapé, Deseo querer, i amb el suport d’un segell discogràfic de certa entitat, Intromúsica, que estava amb ells "a mort". "Volien que fóssim els nous Carolina Durante –apunta Benoît-. Espòiler: no va funcionar".

Com tantes altres bandes de l’espai alternatiu, no van trigar a comprendre que al món postpandèmic les regles del negoci musical havien canviat. "Sembla que l’interès cultural o artístic d’una proposta no té cap valor i tot queda reduït a la recerca de l’interès econòmic", assenyala Lucas. "És com una infecció que s’ha anat estenent -afegeix Benoît-. Fins i tot els artistes han assimilat que l’objectiu és generar beneficis, quan no hauria de ser així. I la conseqüència és que les escenes minoritàries no tenen espais on explotar la seva creativitat i créixer. Més que mai, els diners són avui una barrera per a l’activitat artística i això és molt lamentable".

Malgrat la seva condició de músics obligats a exercir altres feines per subsistir, els components de Diamante Negro es consideren afortunats. "Tenim un local a Sabadell on en Pol [Folguera, bateria i productor] té el seu estudi, i allà assagem i gravem –comenta Benoît-. I tenim bona relació amb gent d’algunes sales que ens obren les portes si volem presentar alguna cosa o muntar una festa. Però clar, aquí tot depèn de quines aspiracions tinguis. Quan vam començar, el que volíem era tocar en sales de 150 persones a rebentar i amb la gent eufòrica i amb ganes. I avui veus a penya que acaben de sortir i ja aspiren a tocar a Razzmatazz o al Primavera perquè només pensen en els vídeos que penjaran a les xarxes socials. Jo crec que s’estan perdent alguna cosa".

Notícies relacionades

Un nou concurs amb Micky Núñez

La tornada al col·le dels famosos

Els Diamante Negro necessiten "sentir" les coses que fan. I potser és per això que algunes de les seves cançons tenen aspecte de potencials hits que en l’últim moment han decidit no esforçar-se per ser-ho. "És el que parlàvem abans del vòmit com a mètode creatiu. Hi ha un moment en què ja no pots vomitar més, perquè només surt bilis. Si ens demanes que forcem una cosa, no ho sabrem fer", assenyalen.

Musicalment situat en aquest fèrtil dilema en què es troben el pop de guitarres distorsionades, l’indie rock dels noranta i l’actitud punk, el trio barceloní demostra al seu últim disc una saludable falta de prejudicis a l’hora d’assimilar influències, i el mateix brinda una ració de power pop ultracorejable (Olvídate de Mí, en col·laboració amb els seus camarades Alavedra) que una balada etèria al Weyes Blood en format de miniatura lo-fi (Lo entiendo) i fins a una crua versió de Quedarà en nuestra mente d’Amaia que sembla passada pel filtre de... Rosendo ("¡no l’hem escoltat mai!", exclamen Benoît i Lucas). Es diu La náusea, sí, però, posats a robar el títol d’una novel·la de Sartre, també hauria valgut Los caminos de la libertad.