‘Forrest Gump’ bufa 30 espelmes
Es compleixen tres dècades de l’estrena d’una pel·lícula que va marcar una fita a la seva època per la capacitat de repassar moments de la història recent dels Estats Units a través de la mirada d’un personatge innocent i amb un lleuger retard que va brodar davant la càmera Tom Hanks.
El 6 de juliol de 1994 s’estrenava als Estats Units una pel·lícula que, per raons molt diverses, s’ha convertit en un títol de culte del cine nord-americà d’aquestes tres últimes dècades: Forrest Gump. Va arribar als cines espanyols una mica més tard, el 23 de setembre. Amb un pressupost estimat de 51 milions d’euros, va recaptar més de 625 milions.
No tot és el barbenheimer pel que fa als èxits sonats del cine nord-americà, tot i que llavors, el 1994, la situació era ben diferent: la gent anava al cine en massa, no existia l’streaming, Tom Hanks era el Déu de la taquilla –acabava d’interpretar Philadelphia i Alguna cosa per recordar– i ningú imaginava una pandèmia mundial.
¿Què tenia el personatge de Forrest Gump, més enllà del fet que l’interpretarà Hanks, per suscitar tant interès a les platees del món sencer? Gump és una invenció de l’escriptor Winston Groom, que també va servir a l’exèrcit durant la guerra del Vietnam, va ser reporter i després novel·lista. El conflicte vietnamita es va convertir en matèria primera de la majoria dels seus llibres.
Forrest Gump, la seva quarta obra, està considerat avui un best- seller, però no ho va ser fins que es va estrenar l’adaptació cinematogràfica. Pel que sembla, fruit d’una manipulació en els pressupostos de la pel·lícula, Groom –mort el 2020– no es va beneficiar del seu 3% estipulat en els guanys del film.
Però l’autor va tornar al seu personatge en la novel·la Gump & Co. (1995), que li va suposar una altra considerable font d’ingressos. Potser com a venjança, potser com una picada d’ullet simpàtica, en aquesta segona entrega literària Gump es troba amb Tom Hanks en l’entrega dels premis Oscar. També té un cert protagonisme en la caiguda del mur de Berlín el 1989.
Perquè el més destacat del fantasiós personatge ideat per Groom no és la seva empatia, la manera de parlar –"Hola, em dic Forrest, Forrest Gump", diu doblat per Jordi Brau en la versió catalana, una frase tan resolutiva com, en un gènere ben diferent, la d’"Em dic Bond, James Bond"–, les habilitats amb el tennis taula o que corri més i millor que ningú. No, el que sobresurt és la destresa que té per ser present en moments rellevants de la història americana de la segona meitat del segle XX, com si fos el Zelig camaleònic de Woody Allen.
A la pel·lícula, que difereix en alguns aspectes de la novel·la, Gump ensenya a ballar un adolescent Elvis Presley; apareix al costat de John F. Kennedy a la Casa Blanca; és present en el moment àlgid de la campanya antisegregacionista del governador d’Alabama, George Wallace; és condecorat pel president Lyndon B. Johnson per la seva valentia al Vietnam; el veiem en una multitudinària marxa pacifista celebrada a Washington; coincideix amb John Lennon en un espai televisiu i acaba sent rellevant en l’escàndol Watergate que va liquidar el govern de Richard Nixon.
Els efectes visuals i especials que integren Gump/Hanks a les imatges històriques d’arxiu van ser mereixedors d’emportar-seun Oscar. No seria l’únic. Forrest Gump va desbancar Pulp fiction en la lluita pel premi a la millor pel·lícula i també va aconseguir les estatuetes al millor director (Robert Zemeckis), guió adaptat (Eric Roth), actor (Hanks) i muntatge (Arthur Schmidt). L’ala conservadora de Hollywood guanyava l’ala progressista, que sens dubte apostava pel film de Tarantino, amb més o menys les mateixes nominacions i que es va quedar només amb el premi al millor guió original.
Forrest Gump es converteix en testimoni gens accidental d’alguns fets rellevants de la història nord-americana dels 50 i 60, o com es pot explicar aquesta història, atapeïda de violència, des de la perspectiva d’un personatge innocent, amb un lleuger retard producte de la paràlisi cerebral que no li impedeix comprendre els esdeveniments millor que ningú. És com si Gump representés un joc de fantasia, pel qual el Vietnam o la corrupció del Watergate queden minimitzats més enllà que un bon amic del protagonista, el tinent que encarna Gary Sinise, torni de la guerra amb les cames amputades. Cinc anys abans, Oliver Stone havia dirigit Nacido el cuatro de julio, un altre film sobre el Vietnam que navega entre un mar de dubtes i vaguetats, entre la crítica i el nacionalisme patriòtic.
Retrobament de l’equip
Hanks no les acabava de tenir totes i va fer el film per la convicció que li va transmetre Zemeckis. L’any passat, en una trobada entre els dos, Zemeckis va admetre que el film era un risc molt gran, però va transmetre a l’actor la fe en el que rodaven.
Notícies relacionadesTrenta anys després, l’equip base de Forrest Gump s’ha reunit de nou per a una pel·lícula que, sobre el paper, no hi tindrà gaire relació. Zemeckis, Hanks, Roth i Robin Wright –la Jenny, nòvia eterna de Gump- es tornen a trobar a Here. Es tracta de l’adaptació filmada en càmera fixa d’una magnífica novel·la gràfica de Richard McGuire sobre el pas del temps: mostra la vida de diverses famílies i generacions en un idèntic saló mitjançant la repetició de vinyetes disposades amb el mateix enquadrament i espai, en les quals canvien objectes i personatges.
El film, produït per Miramax, té previst d’estrenar-se al desembre. Serà el moment de saber com han evolucionat els màxims responsables d’una tan curiosa com divergent cinta d’èxit i de culte, perquè Forrest Gump és un superèxit, un film amb milers d’admiradors i no pocs detractors, un fenomen com pocs al Hollywood de finals del segle passat. "La vida és com una capsa de bombons: no saps mai quin et tocarà", com deia Hanks a la pel·lícula.
