Festivals: la vida en un bucle de ‘hits’ i més ‘hits’

L’augment de públic dels grans esdeveniments fomenta que els concerts siguin contenidors d’èxits que gratifiquen l’audiència mitjana i no satisfan els seguidors més coneixedors de l’artista

Concierto de The Smashing Pumpkins al Cruïlla / Marta Pérez | EFE

Mals temps per al coneixedor de l’artista que segueix la seva evolució disc a disc i que aprecia elconjunt de la seva obra més enllà del hit, és a dir, els album tracks i les delikatessen de fons d’armari. Quan arriba la tan desitjada nit del concert, sol trobar-se un guió empaquetat per al gran públic (el que ha pagat la majoria de les entrades): els singles d’èxit, els clàssics d’aquell àlbum amb què es va consagrar, un parell de cites (òbvies) del nou disc (si n’hi ha) i para de comptar.

Així són, cada dia una mica més, els concerts, molt en particular els de grans recintes i, més encara, els que se celebren en festivals. Vam tenir unes quantes mostres aquest cap de setmana al Cruïlla: Avril Lavigne, Pet Shop Boys, Johnny Marr... Artistes que no han deixat de publicar discos en què han invertit temps, talent i diners; material que després ocupa un segon o tercer pla en els repertoris de les seves actuacions. Arribar a una audiència més gran té un preu, perquè cal adaptar el producte a la situació. Però la tendència no afecta només els artistes de multituds: fins i tot The Kooks van basar el seu concert al Fòrum (8 de 14 cançons) en el seu primer àlbum, del 2006.

Notícies relacionades

Alguns miren de compensar: Taylor Swift, amb la seva parcel·la de cançons acústiques fora de guió. Però fins i tot Bruce Springsteen irrita els seus fans hardcore quan toca moltes cançons de Born in the USA (com va passar fa unes setmanes a l’Estadi Olímpic). L’esmena més radical a la tendència la practica Pearl Jam, tot i que els seus repertoris tan imprevisibles sempre deixen algú rondinant perquè s’ha deixat la seva raríssima cançó preferida. Subministrar la satisfacció universal no és possible.

I vivim un temps d’addicció al hit, d’ànsia d’emocions explosives, un efecte que té tant a veure amb la nostàlgia (fins i tot d’allò que no s’ha viscut) com amb la identificació amb una idea d’èxit. Una estranya barreja de melancolia i eufòria sembla regir-nos. Cacem les tonades que percebem com a llegendàries i les consignem en la nostra memòria i a les xarxes, com els monuments al costat de què ens fotografiem quan anem de viatge. Com si no construíssim la nostra identitat a partir del que ens fa diferents, sinó participant d’allò que fa tothom. La música és una mica més que això, però així són les coses, i si vols escoltar Pet Shop Boys interpretant My october symphony més val que et dirigeixis al vell vídeo de la seva (no superada) gira Performance.

Temes:

Discos Festival Cruïlla Bruce Springsteen

Inicia sessió 0 Comentaris

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo