Coses que els Emmy 2024 no haurien d’oblidar

Un drama: ‘Mr. and Mrs. Smith’.

Quan es va saber que Donald Glover (cocreador d’Atlanta) i Phoebe Waller-Bridge (autora de Fleabag) col·laborarien en una revisió de Sr. i Sra. Smith per a Prime Video, els més pessimistes ens vam posar les mans al cap. ¡Realment s’ha acabat la tele de prestigi! ¡Tot són seqüeles,remakes, marques! I, no obstant, aquesta sèrie ha acabat sent, fins i tot després de deslligar-se Waller-Bridge del projecte, la més perfecta estrenada aquest any per ara: una mostra del valor del carisma i de la química (com flueix Glover amb Maya Erskine), un exercici narratiu en constant renovació, una formidable comèdia romàntica d’acció i, així és, també un gran drama, sobretot si ens atenim a certs rumors sobre la segona temporada.

Una comèdia: ‘The Bear’.

No sabem (no almenys els pacients i legals) si la tercera temporada (en el nostre Disney+ des del 16 d’agost) serà la decepció suprema que es comenta, però la segona, que és la que es valora en aquests premis Emmy, és història de la televisió. Són els episodis de l’estressant (no podia ser de cap altra manera) desconstrucció i remodelació del restaurant Original Beef of Chicagoland; d’una promesa d’idil·li esglaiadorament desmantellada per l’autoexigència i la recerca de la perfecció; de les aventures culinàries de personatges abans secundaris posats en necessari primer pla.

Una actriu principal de drama: Emma Stone.

Sense risc no hi ha glòria. Aquest sembla el lema vital d’Emma Stone des del seu pas per La favorita, primera de les seves diverses col·laboracions amb el (gairebé mai) gens còmode Yorgos Lanthimos. Els cocreadors (i protagonistes junt amb Stone) de The curse (SkyShowtime) també són coneguts per pertorbar l’espectador: Nathan Fielder, geni del posthumor, i Benny Safdie, codirector de Diamantes en bruto, o l’ansietat feta cine. Com a protagonista femenina d’aquest drama satíric sobre telerealitat i gentrificació, Stone ha sabut treure potencial pertorbador i hilarant al seu somriure plusquamperfet.

Un actor principal de drama: Cosmo Jarvis.

Després de papers notables en pel·lícules com Lady Macbeth i Mantén la calma o la cinquena temporada de Peaky Blinders, l’actor britànic ha començat per fi a ser conegut pel seu nom amb el seu rol protagonista a Shōgun (Disney+), nova versió del famós best-seller sense tant protagonisme de l’home blanc, per cert, com la que va liderar Richard Chamberlain el 1980. En el paper del mariner anglès John Blackthorne, Jarvis exerceix en gran part com a observador, entre ofuscat i fascinat, de l’estricta societat feudal del Japó del XVII. És brillant com a peix fora de l’aigua i també com a enamorat torturat.

Una actriu principal de comèdia: Kristen Wiig.

Palm Royale (Apple TV+) pot no ser una sèrie perfecta, però, de vegades, tot el que el cos necessita és una mica de Kristen Wiig passejant per la pantalla amb les seves (aquestes sí perfectes) maneres de clown i el seu millor fals somriure. Ningú com ella per encarnar la més matussera (aspirant a) reina del club més exclusiu del Palm Beach dels últims seixanta, que ja té sobirana i, a més, amb el tarannà d’Alison Janney. "Wiig era la nostra opció número u, per no dir l’única", m’explicava fa un temps en entrevista el creador de la sèrie, Abe Sylvia, bregat com a guionista/productor de Nurse Jackie.

Un actor principal de comèdia: Kelsey Grammer.

D’acord, potser no feia falta aquesta Frasier renovada (SkyShowtime). I menys encara sense el Niles (David Hyde Pierce), ni la seva estimada Daphne (Jane Leeves), ni l’entranyable Martin (John Mahoney), ni el gos Eddie. D’acord, els nous personatges no aconsegueixen tapar aquestes absències. Però, ¿què hi ha del vell Frasier Crane? No es pot negar el timing còmic de Kelsey Grammer, la seva capacitat per fer riure a base de deliciós esnobisme i, si s’ho proposa, també d’arrencar-nos alguna petita llàgrima, sobretot ara que Frasier s’ha posat contemplatiu i suau perquè el seu fill no cregui que no l’estima prou.

Una minisèrie: ‘Expatriadas’.

La sèrie de la cineasta Lulu Wang (The farewell) per a Prime Video no és, almenys, dues de les coses preocupants que sembla. Tot i que un nen desapareix al principi, no és cap altre drama criminal a la caça i captura de la tranquil·litat mental de qualsevol pare. Pot ser que dos terços de les seves heroïnes siguin riques, però tampoc és cap altra sèrie sobre els moltes vegades risibles problemes de la gent amb diners. La seva perspectiva no és l’única: en aquesta història de desarrelament i dislocació a Hong Kong es dona veu i personalitat fins i tot a les assistents filipines que en una altra sèrie haurien sigut anònimes.

Una actriu principal de minisèrie: Emma Corrin.

Revelació de The Crown com a jove Diana de Gal·les, Corrin va continuar desplegant magnetisme i delicadesa de matís en una sèrie bastant menys vista, Asesinato en el fin del mundo (Disney+), com a hacker convertida en detectiva aficionada i autora true crime. La creació de Brit Marling i Zal Batmanglij insistia en reflexions sobre capitalisme i tecnologia, però el que més empremta deixava, potser, era la història d’amor en el centre del relat, el sentiment de pèrdua que tot ho filtrava. Quan algú us digui que les sèries no són cine, poseu-li els emotius primers plans de Corrin en aquesta minisèrie.

Un actor principal de minisèrie: Ewan McGregor.

La premissa d’Un caballero en Moscú, novel·la i sèrie (SkyShowtime), pot sonar estàtica i claustrofòbica. El seu heroi és el comte Aleksandr Ilich Rostov, aristòcrata rus que sobreviu miraculosament a la revolució bolxevic, però és obligat a passar la resta dels seus dies a l’Hotel Metropol. Aquest microcosmos decadent està, no obstant, ple de vida i de personatges interessants, el primer d’ells, el mateix Aleksandr, un noble decent, amable, pensador, conversador, simpàtic... Que permet a Ewan McGregor posar en marxa una implacable ofensiva d’encant.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Una banda sonora: ‘FUIMOS los afortunaDOs’.

El tema principal d’aquest drama de Disney+ sobre l’Holocaust, o per ser precisos, d’una família jueva polonesa que va sobreviure miraculosament a la seva separació i diferents formes de maltractament, és una elegant peça de la gran Rachel Portman, guanyadora de l’Oscar el 1996 per la seva música per a Emma. Impossible escoltar aquesta sintonia sense sentir eriçar-se cada pèl del cos.