Agnès Varda, icona polimòrfica

Baula femenina perduda de la Nouvelle Vague, Varda va formar amb Jacques Demy una de les més curioses parelles del cine francès, no lligats directament a la nova onada capitalitzada per Godard i Truffaut, però molt importants en l’evolució del moviment, ella des del relat feminista (Cleo de 5 a 7, La felicitat) i ell des de la reinvenció del melodrama (Lola) i el musical (Els paraigües de Cherburg).

Tallers i debats

L’exposició adapta –i expandeix– la realitzada per la Cinemateca Francesa de París l’any passat. Com a complements, d‘acord amb la polivalència artística de Varda, el CCCB organitza un Laboratori Varda (amb diversos tallers), un curs a l’Aula Xcèntric, debats, visites guiades i una retrospectiva a la Filmoteca de Catalunya que inclou el documental ¡Viva Varda! –que presentaran avui a les vuit del vespre els fills de la cineasta, Rosalie Varda i Mathieu Demy–, així com els títols clau de la seva filmografia: de Cleo de 5 a 7, Las criaturas i Sense sostre ni llei a Jacquot de Nantes –dolça evocació de la infància i adolescència de Jacques Demy– i Los espigadores y la espigadora. La retrospectiva prosseguirà el setembre amb una altra obra fonamental L’una canta, l’altra no, un musical feminista concebut com a tribut al Moviment d’Alliberament de la Dona dels anys 60 del qual Varda va ser part activa.

Jordi Costa, responsable d’exposicions del CCCB, va recordar en la presentació que a la revista britànica Sight and Sound s’ha intentat establir un nou cànon sobre el cine del segle XXI, i que el dossier s’obre precisament amb Los espigadores y la espigadora. "Aquest és un projecte sobre una cineasta plenament viva", va dir Costa, en al·lusió a la modernitat i perennitat de l’obra de Varda. Va remarcar que "són moltes les directores actuals, i ben diferents entre elles, que es reconeixen vardianes, i a més resulta una autora plenament identificada amb l’esperit del CCCB".

Judit Carrera, directora del centre, va evocar els tres lemes fonamentals de la cineasta: "Inspirar, crear i voluntat de compartir". Va recordar un dels seus ensenyaments: "Estimar a qui estàs filmant i deixar-se sorprendre per l’atzar". Un ensenyament que està en la medula del cine modern actual, perquè la modernitat va començar precisament en temps de la Nouvelle Vague, i avui ens trobem en un territori diferent. Varda va abraçar amb fruïció els canvis tecnològics i ja des de mitjans dels anys 50 va practicar "un feminisme combatiu i joiós", segons afirma Carrera.

Per a Rosalie Varda, filla de Varda i filla adoptiva de Demy, "ser la seva filla ja va ser de per si un intens viatge. Vaig començar a treballar amb ella el 2003, en una instal·lació per a la Biennal de Venècia, i vaig comprendre llavors el resultat de les seves reflexions. La meva feina és parlar de la seva obra, i aquesta exposició reflecteix la diversitat del seu treball". Rosalie Varda assegura que ella i el seu germà no són els guardians del temple, sinó que tenen una casa oberta que vol transmetre el llegat dels seus pares.

Van obrir la casa a la directora Mercedes Álvarez (El cielo gira), responsable de la instal·lació amb què comença l’exposició Els dos costats del mirall, i a Imma Merino, autora del llibre Agnès Varda. Espigoladora de realitats i somnis i assessora en l’adaptació de la retrospectiva al CCCB. I en la casa oberta es van trobar materials diversos, una altra gran aventura per al cercador de tresors. FlorenceTissot, comissària de l’exposició original, va explicar que "Varda ho guardava tot, les seves notes, els projectes no realitzats, cosa que és ideal per posar en valor dos aspectes: el caràcter polimòrfic de la seva obra i la importància que va tenir en la seva època, la seva dimensió social i política". Vint-i-set mil negatius fotogràfics, per exemple, van ser trobats després de la seva mort.

Perquè Varda és cine, fotografia, escultura, pintura, grafisme, vestuari, còmic… les belles arts i les populars. D’allà aquesta idea polimòrfica enunciada per Tissot, per qui "el feminisme travessa tota l’obra de Varda, una directora que va renovar la manera de representar les dones en el cine i la relació amb els homes".

Moltes peces exhibides en el CCCB no van ser a la Cinemateca de París. L’exposició funciona per capes interconnectades, igual que aquesta concepció de Varda apuntada per Jordi Costa: "Era una interrogadora d’imatges".

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

El paper en la Nouvelle Vague

L’espectador trobarà, perfectament organitzats i contextualitzats, fragments de les seves pel·lícules; el seu treball fotogràfic –amb fotos realitzades a Salvador Dalí el 1955, quan Varda va fer el seu primer viatge a Catalunya–; la important relació amb la contracultura nord-americana –Andy Warhol, Black Panthers–; la seva presència (o absència) en la Nouvelle Vague, a partir del moment en què, el 1954, Alain Resnais la va presentar als membres del moviment; les seves fixacions pels gats; els dibuixos de la il·lustradora Isa Feu fets a partir de les seves vivències com a espectadora dels films de Varda; la relació amb els Llorca, un matrimoni d’exiliats espanyols, i les instantànies que va fer al fill d’aquests, Ulises, i una autèntica preciositat La tomba de Zgougou instal·lació realitzada per Varda en homenatge a un dels seus gats i consistent en un vídeo que es repeteix en bucle sobre un monticle de sorra.