La foto de l’atemptat de Trump que és ‘la foto’

De seguida la vam reconèixer com a icònica. De totes les imatges preses durant l’atemptat de Donald Trump, aquesta i no una altra era la fotografia que passaria a la història. I no és que no tingués una dura competència. La foto del rostre del republicà a terra mentre els segurates se li tiren a sobre per actuar com a escut humà o el recorregut de la bala després de fregar l’orella és igual o més impressionant. Però la captura d’Evan Vucci, fotògraf d’AP i premi Pulitzer, té una sèrie d’elements per convertir-se en la foto. El més evident que ens permet veure l’ull és un Trump ja dret (supervivent), envoltat de guardaespatlles. Amb una mà aixeca el puny (força i unitat), amb l’altra porta agafada la seva gorra de MAGA. En un cel espaiós, oneja la bandera dels EUA i els seus colors es plasmen sobre Trump, amb vestit blau, camisa blanca i la sang que li cau des de l’orella cap a la cara. Cromàticament, Trump, el cel i els EUA són tot u. Els segurates, uniformats de negre, protegeixen el símbol. I per composició, coreografia, colors, gest i fins i tot indumentària (porta la camisa descordada), l’escena recorda l’obra de Delacroix La llibertat guiant el poble. El contrapicat, un pla poc utilitzat ja amb dirigents perquè transmet lideratges autoritaris, serveix aquí per afegir més èpica al protagonista i a la instantània. A més, el magnat aixeca la barbeta (superioritat, orgull).

La captura és tan magnífica que als europeus, que al contrari dels nord-americans la perfecció sempre ens genera certa sospita, fins i tot ens va semblar irreal. Però als EUA, al cap de poques hores, aquella foto estava estampada en milers de samarretes amb diferents eslògans. A diferència de la mítica foto del Che feta per Korda, ara, el màrtir continua viu. També és interessant repassar el vídeo del moment per descobrir detalls i emocions que l’ull no percep a primer cop de vista ni amb la immortalitat d’un retrat. Trump parla sobre l’escenari quan se sent el primer tret. És amb el segon tret que l’expresident es posa la mà a l’orella, i amb el tercer es tira a terra. Immediatament dos guardaespatlles es llancen sobre ell i després s’hi afegeixen la resta. Quan els avisen que han d’evacuar l’escenari (l’atacant ja ha sigut abatut, però es desconeix si n’hi pot haver més), triguen a obeir la recomanació de seguretat. Una vegada s’aixequen, Trump exigeix les seves sabates. ¡Sí, les seves sabates! El cop dels membres de seguretat va ser tan fort que el van descalçar, va explicar hores després el mateix protagonista. Així que els de seguretat, una mica confusos per la petició, fan grupet perquè el republicà s’arregli. Un dels agents sosté la gorra vermella que, una vegada calçat, Trump agafarà amb la mà esquerra mentre amb el puny dret colpeja el cel (lluita). El gest, va reconèixer també el republicà, el va pensar sent a terra. Si sobrevivia, no podia sortir d’allà ni en braços ni gatejant. El poder de la imatge, va pensar. De fet, fa el conat d’arribar al faristol i el micro per parlar, però els de seguretat l’hi impedeixen. Perquè en una situació així, sentir por i no ser un temerari pot salvar-te la vida. Però a tipus com a Trump que confonen la vulnerabilitat amb debilitat i fins i tot rebutjaven les mascaretes durant la pandèmia perquè ho consideraven poc viril, ¿què els has d’explicar? No és que no sentin por, és que prefereixen transformar-la (camuflar-la) en agressivitat (¡lluiteu!). De tota manera, tant la ira en la seva expressió facial (serra mandíbules i es mossega el llavi inferior) com el puny enlaire són habituals en les seves aparicions. Només que aquest cop, el seu relat que és una víctima del sistema va trobar un enemic real: un xaval de 20 anys amb un fusell. Això que Trump i les lleis dels republicans impedeixen prohibir, però que els permetrà guanyar les eleccions.