Sergio Bernal i la pluralitat de ‘Ser’

Vet aquí un espectacle ideal per iniciar-se en el ballet i en la dansa espanyola. A Ser, de la Sergio Bernal Dance Company, amb coreografies principalment del mateix Bernal, la fusió de diferents llenguatges, estils i gèneres ofereixen una panoràmica de l’art al voltant del moviment que acaba amb el públic entusiasmat.

Ser no es pot entendre sense tenir en compte la trajectòria vital de Sergio Bernal. Ballava des que era una criatura. El madrileny va començar a fer els seus primers passos de ball amb el seu germà bessó, quan la seva mare els va apuntar a classes de dansa. Després de formar-se i passar per diverses companyies, amb 21 anys ja era solista del Ballet Nacional d’Espanya i tres temporades més tard es consagrava com a primer ballarí de la companyia. Avui, amb gairebé 34 anys, ha sabut fusionar l’essència de la dansa espanyola amb el clàssic, el neoclàssic i la modern dance, i ha vist fer-se realitat un somni: crear la seva pròpia companyia. Bernal sabia que al seu cos havia niat un caldo de cultiu d’un llenguatge únic, i és aquest el que amara Ser.

Prenent com a base una pluja d’emocions diverses nascudes de les seves pròpies experiències, d’històries alegres i d’altres que no tant, un Bernal magnètic es treu les etiquetes per omplir aquest espectacle d’una tècnica eficaç i una mirada oberta, sense perdre una línia pròpia del clàssic que eleva el seu concepte de la dansa espanyola a un apartat renovat, amb un vocabulari personal que sap mirar al passat, donant-hi una volta més i atrapant el públic en moments com els que crea el Jealous o, en un salt mortal, a Spring i I will not forget you, neoclàssic pur, o a El Cigne, una picada d’ullet al clàssic de Fokine/Saint-Saëns però des de la seva pròpia perspectiva, actual i renovada, i d’una bellesa colpidora.

Bernal brilla en aquesta explosió de formats, emocions i energia amb què va omplir l’escenari amb solos, passos de dos i de tres sobre música de, entre d’altres, Vivaldi/Max Richter, Daniel Jurado o palos flamencs, amb diverses escenes amb música en directe i una il·luminació espectacular. El ballarí i coreògraf es mostra en òptim estat, amb un domini absolut del cos, elongació espectacular, control de braços, peus i cames, generant sempre moviments ben plantejats, salts nítids i girs ben definits.

El secunden a escena el ballarí català Carlos Romero i les ballarines Cristina Cazorla i Ana Sophia Scheller, còmplices d’aquesta rauxa d’expressivitat i de mestria. A ells se’ls uneixen les veus seductores d’Antón o Paz de Manuel i una desena de músics que esdevenen part vital d’un espectacle que es fa curt, fascina i emociona.

Sergio Bernal

Dance Company

Notícies relacionades

The Project posa un peu en el futur al Poblenou

Sense lloc a la taula

‘Ser’

Teatre Victòria