Tàpies torna a casa en gran

"L’exposició planteja un recorregut biogràfic, tot i que no en sentit literal –explica el comissari de la mostra, Manuel Borja-Villel, que va ser director de la Fundació Antoni Tàpies entre el 1990 i el 1998–. L’artista reflexiona constantment sobre quin és el seu paper al món i quina relació té amb la seva obra, i l’evolució d’aquest pensament és la que va definint els diferents espais que formen l’exposició". En aquesta presentació, apunta Borja-Villel, té gran importància la idea d’"ambient", un concepte desenvolupat en els anys 70 pel crític italià Enrico Crispolti i que Tàpies va fer seu i que al·ludeix a un entorn en contínua transformació en el qual l’espectador es veu convidat no només a contemplar l’obra, sinó a "habitar-la".

Obres d’arreu del món

L’exposició que es pot veure al Museu Tàpies –i que difereix sensiblement de les que es van organitzar a Brussel·les i Madrid a causa, entre altres raons, de la mateixa singularitat de l’espai– està formada per més d’un centenar d’obres procedents de museus i col·leccions d’arreu del món. És una selecció que engloba del 1943 al 2011 i que inclou algunes peces que només s’han exposat al públic en molt poques ocasions, com l’oli Somac, el lleó (1949), pertanyent a una primera etapa en la qual l’artista barceloní treballa sota la influència de les avantguardes artístiques de principis de segle, i molt en particular del surrealisme i el dadaisme. Ja llavors es van perfilant el caràcter introspectiu que caracteritzarà la seva obra i alguns dels assumptes, tècniques i símbols (les creus, els cossos, la sexualitat, les cal·ligrafies...) que vertebraran en el futur el seu llenguatge artístic.

Més endavant arriba "el Tàpies clàssic", el que es rebel·la contra l’academicisme de la pintura de cavallet per convertir les teles en murs (tàpies) en els quals es fonen la figura, el paisatge i la matèria i en els quals els valors tàctils predominen sobre els merament òptics. L’artista barreja en el quadre tota mena de materials –pols de marbre, sorra, terres de colors, trossos de tela, ciment, cabells, paper, cordes...– per tal de reflectir "una acumulació còsmica de milions d’elements", segons deia ell mateix. És en aquesta època, en la segona meitat dels anys 50, que el nom del pintor català adquireix una gran repercussió internacional.

Amb els anys, les obres de Tàpies creixen en format i en intenció política. El 1970, en plena dictadura, presenta Pila de plats, un homenatge als monjos que van col·laborar amb els intel·lectuals antifranquistes i catalanistes que van participar en la Caputxinada del 1966 (entre ells, ell mateix), i només un any després realitza L’esperit català, una obra presidida per les quatre barres de la senyera i que inclou, en forma d’inscripcions en una paret, missatges tan directes com "Sobirania popular" o "Dret al tiranicidi".

Introspecció i melancolia

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La producció de les últimes dècades, desplegada a l’última planta del museu, es fa més introspectiva i melancòlica i, sense deixar de prestar atenció al que passa a l’exterior (la guerra dels Balcans va impactar profundament Tàpies), s’endinsa en reflexions sobre el deteriorament del cos, la malaltia, el dolor i la mort.

"Aquesta exposició ens ha de permetre marcar més un principi de recorregut que un final", assegura Imma Prieto, directora del Museu Tàpies, que considera que la commemoració del centenari de l’artista barceloní és, abans que res, "una oportunitat per fer una relectura i una anàlisi sobre el lloc que Tàpies ocupa i ha ocupat en la nostra historiografia". Amb aquest mateix propòsit es desenvoluparà els pròxims mesos un ambiciós programa d’activitats, entre les quals destaquen l’estrena, al novembre, d’un documental dirigit per Albert Serra i la celebració, aquell mateix mes, d’un simposi internacional sobre el llegat tapià.