El Lorca que no va poder ser

Comencem pel final: després dels aplaudiments Lolita Flores confessa al públic que la seva mare, la Faraona, es va quedar amb l’espina clavada de no haver pogut encarnar Poncia, la lúcida criada de Bernarda Alba, una Sancho descontenta per a una Quixot autoritària i sinistra. No podria haver trobat l’actriu millor ocasió per saldar el deute familiar. Luis Luque ha plantejat un spin-off del text de Lorca que expandeix els diàlegs i les reflexions d’un personatge que no té res de secundari. Fantasmagoria en forma de monòleg que flota entre el tràgic desenllaç i un exercici d’emulació de la poesia de l’original, amb préstecs de Yerma i altres escrits.

Entre ombres, soliloquis i converses amb els morts, Poncia obre les finestres per esbombar el drama des d’una perspectiva del segle XXI, un intent d’il·luminar l’Espanya negra. Partint del dolor per la mort d’Adela, es va explicant cada personatge amb el seu context, una venjança que respira gairebé com un assaig literari cruixit per l’emoció. L’homenatge a Lorca va de cara, fil disruptiu de bonisme que l’autor no va poder o no va voler teixir quan va escriure la peça, recordem, pocs mesos abans del seu assassinat.

Potser per això l’obra coixeja més quan elucubra una Poncia empoderada, disposada a qüestionar el marc opressiu de la seva classe inferior. Els punts de fuga de la seva infància i joventut s’obren com una crida al plaer, pura anacronia del desig lorquià expressat des d’una actualitat revisionista. En aquesta intenció actua la lluminosa composició musical de Luis Miguel Cobo, estilització que ens arrossega fora de la frontera de la tragèdia rural. També rema en aquest rumb el delicat espai escènic de Mónica Boromello, que, mitjançant un joc de cortines, reconstrueix ambients domèstics amb gran precisió.

També en la direcció, Luis Luque ha tret bon partit dels elements disposats per domar un muntatge amb un peu en el passat, però amb el cos en el present. La pedra angular, és clar, és Lolita. L’hem vist fer de Fedra, fins i tot en la pell de la Colometa de Rodoreda, però és en el rol de la Poncia on s’ha vist vibrar amb més força aquest component tel·lúric tan del clan Flores, un quejío ben temperat que reclama llibertat, robust i serpentejant. Segurament, el seu millor paper, essència d’un Lorca que no va poder ser.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

‘Poncia’

Teatre Goya (Festival Grec)