Étienne Daho dispara a les estrelles

Caçadora negra i gest teatral elegant (sense afectacions), dandi amb vestigis del punk que un dia va ser, romàntic atret per la foscor, Étienne Daho passeja aquest estiu pels escenaris francesos com a icona nacional, potser el cantant i compositor més determinant sorgit al país hexagonal en els últims 40 anys. El seu Daho xou que va arrencar la tardor passada i és la seva primera gira des del 2019, ofereix escenes de culte i apassionament, amb ecos de la dahomania d’altres temps i fogonades de vitalitat creativa a cavall d’aquest excel·lent últim àlbum cridat Tirer la nuit sur les étoiles.

¿Disparar en la nit al cel estrellat? Una imatge esbojarrada, "dement", va dir Daho, fascinat per aquesta imatge, que correspon a un episodi sembla que real, quan Frank Sinatra i Ava Gardner, farts del soroll que generava la seva relació, van fugir al desert de Nevada i certa matinada es van entretenir amb el revòlver. En la cançó, Vanessa Paradis i Daho es conjuren en els seus "folies ordinaires" bogeries normals i corrents, pretenen fer-nos creure. "La nuit nous appartient" ("la nit ens pertany"), van udolar tots dos, embogits (ella, a les pantalles de vídeo), en una de les escenes d’alt voltatge del concert de divendres passat a Nimes, a l’imponent amfiteatre romà (segle I), de Les Arènes, davant prop de 10.000 persones.

Els dominis de la nit

Un programa que venia a ser una espècie de doble cartell, amb Patti Smith recordant-nos abans la bèstia d’escenari que segueix sent als 77. Com dies enrere en Les Nits de Barcelona, sessió de la qual Rafael Tapounet va donar detall en aquest diari. Que la insigne poeta protopunk fos (gairebé) una telonera d’Étienne Daho ens dona una idea del calibre d’aquest cantant i compositor al seu país. També ella va cantar, a Because the night que la nit és seva i dels eixelebrats: "The night belongs to lovers, belongs to us".

I va sortir Étienne Daho sobre un fons amb el seu nom escrit amb bombetes de cabaret a l’estil d’Elvis, brindant el pòrtic de L’invitation i endinsant-se en cançons dels vuitanta com ara Le grand sommeil i Sortir ce soir. El synth-pop original va mutar cap a un so més musculós però també més refinat, traient partit del contrast d’un quintet elèctric i un quartet de corda.

Electro-pop de càmera, bonic, devastador i dark en Virus X, de l’últim àlbum, i principescos violins ea Duel au soleil, la cançó que Luz va convertir en Un nuevo día brillará. Com a bon francès, va citar a les glòries nacionals (una Piaf clubber a Mon manège à moi) i va voler confessar el seu deute etern amb "Françoise Hardy i Jacques Dutronc, Jane Birkin i Serge Gainsbourg" (d’aquest va reprendre el seu Comme un bumerang).

Cant col·lectiu

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En els molts clàssics propis que va citar es va sumar a la seva veu greu el cant col·lectiu: Saudade, Blue comme toi, Tombé pour la France... Trames house amb arts d’exquisit melodista, palpitació del rock i la delicadíssima Li premier jour (du resti de ta vie), en què la seva música la va compondre per a ell Sarah Cracknell, de Saint Etienne. Grup en què el seu He’s on the phone es va basar en un tube primerenc de Daho Week-end à Rome, que va agitar el tram final a Nimes camí de Ouverture, tema que parla d’enamoraments, extensible a la relació de l’artista amb el seu públic.

Triomf entre multituds per a un artista que a França és una estrella i una institució i que és plat de minories a qualsevol país veí que no sigui francòfon. Quanta feina hi ha per fer per acostar una mica més les cultures d’aquesta Europa nostra.