Missa per a un cineasta difunt

Desde que vam veure el cul de Carles Santos convertit en tambor a la seva última obra Patetisme il·lustrat, no s’havia vist un inici d’espectacle amb una potència tan irreverent. Després d’una escena musical en la qual un nan amb la cara pintada de calavera fa present la idea de mort, Angélica Liddell irromp en escena gairebé despullada. Amb parsimònia ritual es renta la vagina en vista de tots i, tot seguit, utilitza l’aigua de la seva ablució per beneir el públic. L’ocurrència serveix per marcar territori i tessitura, l’erigeix com la sacerdotessa d’una missa que apunta al sagrat des de les vísceres, cerimonial abrupte.

Després de sembrar de polèmica la inauguració del Festival d’Avinyó, la papessa Liddell passeja aquest cap de setmana pel Grec la seva recreació del funeral d’Ingmar Bergman, nou pas de rosca al tema de la mort que s’ha transformat en la seva obsessió angular. Després de la denúncia d’un crític per calúmnies, va tornar a llegir fragments de ressenyes gal·les que, segons va explicar ella mateixa, la injurien i la fereixen. S’han afegit uns textos projectats en clau d’autodefensa, una espècie de justificació supèrflua de la llibertat creativa davant una controvèrsia hormonada en benefici de la llegenda. No va voler adaptar la situació a l’entorn local, menystenint, no sense raó, els plomins locals. Ella, ens situa, "només pot immolar-se davant un crític francès".

L’anècdota amb la premsa serveix per il·lustrar el que possiblement sigui el llast més gran de la peça, la seva simbiosi poètica i visual amb el Palau dels Papes. Fora d’aquest marc i context francès per al qual va ser concebut el muntatge, els ecos cortesans i la densitat pontifical perden part de la seva pompa. La Sala Fabià Puigserver lluu majestuosa en tota la seva amplitud, vestida amb el color vermell intens del dol papal i de la sang, però no és un escenari a l’aire lliure per apel·lar a les estrelles, ni un castell provençal poblat pels fantasmes de la història.

Convé recordar en aquest punt que el mes de novembre passat Liddell es va marcar una obra mestra amb les gairebé sis hores Vudú (3318) Blixen (al març torna al TNC), i que les comparacions són odioses. Així, aquest nou Dämon se’ns presenta més encapsulat, amb una primera part en forma de prolongat monòleg que abusa de l’escatologia, la mort lligada als excrements. Pot ser que el tema del desamor se li doni millor, o que realment hi hagi una mica de veritat en aquest desig expressat d’emmudir, un cansament de la paraula que es tradueix en una retòrica menys brillant, una mica plomissa en l’autoreferencial.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Tampoc la segona part més visual, plantejada com un sinistre quadre vivent, refulgeix com de costum. Una cort d’avis en cadira de rodes surten disparats en una carrera un desenfrenament en què ens torna a remetre a les llargues distàncies del Pati d’Honor avinyonès. Entre nus vestals, masturbacions simulades i un toc folklòric que retira a processó, el ritual es construeix amb la dosi acostumada de barroquisme tenebrista, Bach volent. Ja cap al final, arriba l’anunciada reconstrucció de l’enterrament, amb els salms que Bergman va escollir i fins i tot amb el taüt que el cineasta va copiar de Joan Pau II. Diferents sorolls ens impedeixen escoltar la dilatada homilia, rebequeria contra la simplicitat de la bellesa.

Davant l’humil fèretre de pi, Liddell ens recorda que "el teatre és temps i el temps mata", després d’això es queda callada per demostrar allò que "el públic és una part del silenci de déu". Si al principi va ser el verb, al final no hi ha res.