¿Somien les balenes amb robots exploradors?

Quan es té por de l’abast de la intel·ligència artificial –que vindria a ser la dolenta de la pel·lícula d’aquest present inestable en què la realitat s’ha tornat múltiple i incontrolable– no es pensa en els animals, ni en la possibilitat que la IA es converteixi en una cosa que mai podrem abastar: una mena d’híbrid interespècie que ens permeti arribar no a racons remots de la galàxia, sinó als cervells dels éssers amb qui compartim el planeta, de qui sabem poc, pràcticament res, tot just allò que podem observar des de la nostra pròpia i limitada consciència. El dia en què el biòleg i cineasta Tom Mustill va ser sobrevolat per una balena amb gep a la costa de Califòrnia, va començar un viatge cap a una de les més fascinants aplicacions de la IA que puguem imaginar.

Mirant d’explicar-se com havia sobreviscut, com tots dos, ell i la seva amiga Charlotte, havien sobreviscut al salt que la balena amb gep –després coneguda com a CRC-12564– va executar sobre el minúscul caiac en què navegaven, i que els va llançar a un no-res atapeït d’escuma i fosquíssim, en algun lloc llunyà a la superfície de la costa; Mustill, un londinenc de 42 anys que tendeix a somriure a les fotografies, i a ser sempre a l’aigua, va començar a investigar, visitant oceanògrafs que tant disseccionen balenes trobades mortes –i es frustren quan el seu enorme i inescrutable cervell es cou dins del seu cap abans que les trobin: és el que passa–, com reben senyals de robots com els que exploren la superfície de Mart.

Parlar l’idioma de les balenes

Cómo hablar balleno (Taurus) conté el viatge que Mustill va emprendre quan el vídeo en què apareixien ell, la Charlotte i la balena es va viralitzar i el seu correu electrònic es va omplir de seguidors que l’assortien de pistes sobre, per començar, com era possible que la balena hagués virat la seva trajectòria al descobrir-los. Més que com, per què. Va ser una estudiosa del llenguatge dels cetacis, la científica Joy Reidenberg, la que primer el va posar rere la pista. Li va dir que no era gens habitual que això passés. O més aviat, que no ho havien observat abans. La balena els havia intentat esquivar. Els havia intentat no fer mal. ¿Era un tret d’empatia? ¿Por del desconegut? Tenint en compte que encara no se sap per què salten, era tota una petita troballa.

Però el que és més interessant pel que fa a la malvada que temem sense remei, la intel·ligència artificial, per tot el que podria arribar a treure’ns –d’altra banda, tot un misteri i un de basat també en el desconeixement del seu possible abast real i que depèn per complet del seu ús, és a dir, de nosaltres mateixos– és que, durant el viatge que Mustill emprèn –que està explicat al llibre com el millor i més trepidant assaig d’aventures que pugueu imaginar-vos–, descobreix que serà gràcies a ella que podrem, algun dia, si ho arribem a fer, desxifrar no només el llenguatge de les balenes –i la resta de cetacis: dofins, orques–, sinó el de la resta d’animals. Perquè, ¿què em diríeu si us digués que hi ha exploradors de metall navegant en solitari per oceans sencers, impulsats per les onades i el sol?

Perquè això és el que està passant. I són capaços, aquests exploradors, aquests robots, de gravar fins a l’últim so emès pel mar i dins del mateix, i és gràcies a aquests robots que se sap quines espècies de balena que es creien extintes continuen existint. La cosa és que ho fan en llocs que mai seran navegables per a l’ésser humà. O, almenys, no de moment. La manera com aquestes màquines descobreixen que el que senten són balenes té a veure amb la manera en què han sigut programades i amb com la IA aquí juga com a instrument de coneixement massiu: se’ls ensenya a detectar-les i després se’ls ensenya a aprendre a pensar en allò que detecten. I el resultat, potser, ens permetrà, algun dia, poder parlar l’idioma de les balenes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La migració de les cigonyes

La manera comes va descobrir que les cigonyes no migraven a la lluna –cosa que es donava per certa al segle XVII– sinó que viatjaven a l’Àfrica cada cert temps a la recerca de menjar, això és, perquè una va tornar amb una llança clavada que només podia pertànyer a una tribu concreta –una cosa que explica Lucy Cooke al seu apassionant La inesperada verdad sobre los animales (Anagrama)– sembla prehistòria, i ho és, al costat del que la IA augura en no només la classificació i la comprensió dels patrons de conducta de la resta d’animals de la Terra, sinó també en una més que possible comunicació real amb els que necessitin, o vulguin, dir-nos alguna cosa. No hi ha doncs, res a témer, i molt per aprendre, sempre que la intenció sigui, com en aquest cas, antiantropocèntrica, profundament empàtica, bona.