El «viatge a l’infern» de Txékhov

"¡Qué bello es el mundo! Solo hay una cosa en él que no funciona: el ser humano". Aquesta barreja de resplendor i desconfiança batega a l’interior de La isla de Sajalín. Anton Pàvlovitx Txékhov, un dels gegants indiscutibles de la literatura universal, va protagonitzar un episodi sorprenent i inesperat: un viatge a la llunyana i misteriosa illa de Sakhalín, al nord del Japó, un territori inhòspit en aigües del Pacífic que acollia una colònia penitenciària. La seva idea inicial era escriure "cent o dues-centes pàgines".

L’aventura es va convertir en una autèntica odissea que Alba Editorial presenta en exquisida edició de Víctor García Ballestero. Una proesa creativa que és, a més, una rotunda aposta per uns valors de permanent actualitat com a text de profundes arrels periodístiques: rigor, objectivitat, precisió i insubornable vocació de servei públic com a testimoni d’una realitat complexa i oculta.

Interès acadèmic i social

La idea va néixer a principis de la dècada de 1890 i va agafar desprevingut l’entorn més pròxim de l’escriptor, sobretot la seva família i el seu editor. Per argumentar la seva decisió, Txékhov explicava que amb aquell projecte podria "saldar un deute que he contret amb la medicina" i que podria ser el germen d’una tesi doctoral que seria posteriorment rebutjada. No només el movien interessos acadèmics, sinó que també l’animava la convicció de tenir entre les mans un material de profund calat social, una cosa que encaixava a la perfecció amb moltes de les inquietuds literàries de l’autor de L’hort dels cirerers. "A excepció de Caiena en l’actualitat i del que era Austràlia en el passat, Sakhalín és l’únic lloc on es pot estudiar la colonització per part de delinqüents", expressava.

Però l’aventura li va deixar un pòsit de decepció i patiment: "Ara sé moltes coses, però la impressió que m’ha deixat el viatge és bastant penosa. Mentre era a Sakhalín només sentia dins meu un sabor amarg, com després d’haver menjat mantega rància; ara, en canvi, Sakhalín apareix en el meu record com un veritable infern".

Com a resultat d’aquella investigació d’aire científic i tacada de severitat, va veure la llum entre ombres La isla de Sajalín, una obra mestra entre les reixes dels testimonis carceraris (no és aliè al seu interès el precedent excepcional de les Memòries de la casa morta de Dostoievski), que, com era d’esperar, va xocar amb la censura: fins a 1895 no es va publicar íntegrament, i des d’aleshores va anar construint un ben merescut prestigi com a exemple de reportatge sobre un presidi a partir de criteris d’objectivitat que mantenen intacta la modernitat com a relat verídic i punxant d’un capítol històric poc conegut, i en la investigació dels quals va invertir Txékhov molt temps i molt esforç.

La isla de Sajalín és, també, una mostra de l’esperit inquiet de l’autor, poc tendent a assentar-se en postures contemplatives. Ni tan sols la malaltia el va lligar i sempre va tenir les maletes a punt per viatjar per Europa, posseït per un afany d’esprémer al màxim una vida que la tuberculosi li arrabassaria.

"Una bogeria, una obstinació"

Sens dubte, cap viatge seria tan complicat i perillós: el ferrocarril transsiberià no existia i calia recórrer a vapors i cotxes de postes. Comoditats, sota zero. "Admetem que el viatge sigui una bogeria, una obstinació, una extravagància", va escriure l’autor. Però –i aquí hi ha la clau de la ferma voluntat que anima el científic i reporter Txékhov– dels llibres "que he llegit i que estic llegint es desprèn que hem deixat que milions d’homes es podreixin a la presó; [...] hem multiplicat els delinqüents i de tot això donem la culpa als carcellers borratxos de nas vermell". I no: la culpa és de "cadascun de nosaltres, però tot això no ens interessa".

Unes 300 persones acomiaden l’escriptora Rosa Regàs

Cerimònia laica 

Rosa Regàs va ser acomiadada ahir en una cerimònia laica a la qual van assistir unes 300 persones i de la qual van ser absents els símbols religiosos, per exprés desig de l’escriptora. El funeral va començar amb l’Himno de Riego, himne oficiós de la Segona República que va fer seu el càntic patriòtic de la columna del tinent coronel Rafael del Riego el 1820 en l’aixecament de Las Cabezas de San Juan per restablir la Constitució de les Corts de Cadis. Tal com volia la difunta, va ser una cerimònia senzilla en la qual també van sonar She’s leaving home, de The Beatles, i el Quartet de corda núm. 14 en re menor de Schubert, també conegut com La mort i la donzella.

L’últim adeu a l’escriptora catalana, morta dimecres als 90 anys a la seva residència de Llofriu (Baix Empordà), va convocar al tanatori Áltima, situat a la Ronda de Dalt de Barcelona, els familiars i amics, així com representants de la política i del món editorial i literari, com el ministre d’Indústria i Turisme i exalcalde de Barcelona, Jordi Hereu; el primer secretari del PSC, Salvador Illa; l’alcalde de la ciutat, Jaume Collboni, i l’exalcaldessa i líder dels Comuns, Ada Colau. També hi van acudir el director general del grup Planeta, Josep Creuheras, i el publicista Lluís Bassat.

Una dona "molt potent"

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Durant la cerimònia, dues de les seves filles –l’escriptora va tenir cinc fills–, l’Anna i la Mariona, van glossar la figura de la seva mare, una dona a qui van definir com "molt potent". A més, dos dels seus nets i una neboda van recordar la sèrie de RTVE Abuela de verano, basada en la relació de Regàs amb els seus nets en la seva residència de Llofriu, i protagonitzada per Rosa Maria Sardà en la ficció.

Regàs va ser recordada també a través de dues pantalles en les quals es van projectar fotos de l’escriptora, acompanyada per personalitats de diferents àmbits i també dels seus familiars al llarg de la seva vida.