Art, expiació i ofrenes a Leonard Cohen

No tots els artistes, per molt que tinguin una obra de cap a peus, funcionen en el format de mínims, tots sols davant el perill, i fa molts anys que Rufus Wainwright ens demostra que és un d’ells. Un piano de cua, una guitarra acústica i, per damunt de tot, una veu cada dia més tensada i més ben modulada van ser les eines per delectar l’audiència dels jardins de Pedralbes ahir a la nit al festival Les Nits de Barcelona.

Un d’aquells recitals sense banda a què ell es refereix amb ironia com el recurs que té per pagar les factures (no n’hi ha per tant) i que permeten una immersió diferent però igual de genuïna en el seu món. Rufus des del seu nucli dur, amb la seva simpatia i humor naturals, i sense manies a l’hora d’obrir, assegut al piano, amb un tema tan conegut com Agnus dei, l’obertura de l’àlbum Want two (2004), en què s’oferia com a "anyell de Déu" i subjecte expiatori dels pecats de la humanitat (els seus, sobretot). Peça que ha integrat en el seu Dream requiem, estrenat el mes passat a París, i que, per les seves paraules, potser veurem aviat per aquí. "Estareu molt contents a Barcelona, ¡ben aviat!".

Els recitals de Wainwright tenen aquest to informal, en el qual ens explica què ha fet els últims dies: girar per Itàlia, comprar objectes relatius a Verdi i afartar-se dels aeroports, aquests llocs ingrats. Era el dia abans del seu aniversari: en fa 51. Però, tot i que va tossir, es va encallar i va tornar a començar a Sanssouci, amb la guitarra, són irreprotxables els dons que té i la seva profunditat una vegada es posa en situació, com va passar en aquests cims anomenats The art teacher i Dinner at eight.

Sense àlbum nou, va abordar algunes peces d’obres paral·leles, de la seva òpera Hadrian i del seu recent musical Opening night (basat en la pel·lícula de John Cassavetes). "Un gran èxit artístic i un complet fracàs financer". Potser per això es veu en el tràngol de sortir de gira amb poques despeses, però ja està bé si així ens entrega en ofrena delicadeses convulses com Millbrook i Gay messiah, aquesta també amb les seves sofertes referències religioses. Va dedicar unes paraules a Joe Biden, que ha pres "la decisió correcta" renunciant a presentar-se i que ha sigut "un gran president" que "mereix respecte".

I rere altres perles del seu catàleg (Poses, Cigarettes and chocolate milk i una Going to a town abans de la qual va visualitzar "una dona presidenta d’Amèrica"), una vegada més, sempre, Leonard Cohen. Un So long, Marianne que va exigir els seus tons més aguts i aquell Hallelujah ja gairebé apropiat per ell, lliscant una súplica última de pietat per a aquest món (i per als soferts usuaris dels aeroports europeus).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Rufus Wainwright

Les Nits de Barcelona 21/7/24