El gran salt (amb xarxa) de Rita Payés

La trombonista adolescent que va començar a amb la Sant Andreu Jazz Band (bressol també d’Andrea Motis, quatre anys més gran) i que va debutar en l’estudi de la mà de Joan Chamorro fa un pas endavant oficialitzant el seu accés a l’edat adulta com a artista integral als seus 24. Aquest àlbum és la seva estrena en solitari després dels dos que va elaborar amb la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma, i alhora és el primer que conté exclusivament composicions seves, com ho són també (gairebé) tots els arranjaments, tan complexos com delicats.

Enrere queden els repertoris aliens dels creadors que l’han alimentat: Bola de Nieve, Ariel Ramírez, Heitor Villa-Lobos, Chico Buarque, el tàndem Jobim-De Moraes... L’estela de tots ells es pot notar en l’àlbum, que es deixa influir per aromes de l’altre costat de l’Atlàntic, afrollatines i brasileres, en contacte amb el jazz, la cançó a veu i guitarra, el pessic del swing. Però De camino al camino traça un rumb propi difuminant les fronteres entre els gèneres ,tal com fa una Sílvia Pérez Cruz, figura que s’endevina influent (i que intervé en un tema, El panadero, una mena de reconeixement de la generositat).

Un bucle infinit

El camí en qüestió és la imatge a la qual Rita Payés s’acull per transmetre’ns una idea de bucle infinit d’aprenentatges en els quals consisteix la vida, entenent que és cada estació i cada experiència el que propicia el gaudi i el que dona sentit al nostre pas per aquest món. Per a tot això en música, dona protagonisme a un quartet de corda que tant pot entendre’s amb les percussions afro d’El cervatillo com dibuixar un despullat format de cambra amb Tantas cosas.

Però hi ha moltes fonts de so, començant per unes guitarres cristal·lines, d’Elizabeth Roma i de Yeray Cortés (a Por qué será, tema tenyit amb ecos de cançó criolla i copla), aliant-se amb les veus convidades de Lau Noah i Lucía Fumero en peces etèries i envoltants com són No és la llum i Juna (inspirada en les seves filles).

Hi ha el piano de Toni Vaquer, que centra els focus de la improvisada secció central de Se transformará, la peça més llarga i arriscada (7.14 minuts), marcada per la presència del swing. I, per descomptat, el trombó de la protagonista, que es cola, per exemple, en aquest tema que trenca quadrícules anomenat Benvingudes. I la seva veu, serenament acrobàtica en una altra de les peces clau de l’àlbum, Si estás tú.

Amb tot això, De camino al camino, amb la producció de Juan Rodríguez Berbín (Seward, etcètera), resulta ser una obra frondosa i conscienciosa i no posa les coses difícils a l’oient, tot i que el porti d’escalada a alts cims. Cançons rigoroses, sensuals i lluminoses que flueixen amb extrema naturalitat, consumant el sempre lloable propòsit de fer que el difícil sembli senzill.

Rita Payés ‘De camino al camino’

Notícies relacionades

Qui té un defecte té un tresor

Les televisions públiques recuperen el terreny perdut en drets esportius

Sony Music

Cançó HHHH