Pepita celebra 105 anys ballant a La Paloma

"Hi ha tres senyors que em solen treure a ballar. Un és bastant jove i ho fa molt bé; els altres són més grans i no és el mateix ballar amb ells", diu aquesta simpàtica i expressiva dona per a qui La Paloma és sinònim de vida, "de records de joventut" i "de moltes històries d’amor, de desamor i de desengany". Al principi era tan jove que havia d’aparentar que tenia més edat per poder entrar amb les amigues al local, que era molt diferent de l’actual. Són molts anys acudint al carrer Tigre 27, però en serien molts més si La Paloma no hagués tancat 16 anys, amb un viacrucis de millores i una costosa insonorització. La reobertura el 2023 va omplir d’alegria la Pepita, que no se’n perd una sessió.

Dos dies abans de la celebració ens va rebre a casa seva, al Raval. "El meu millor record de La Paloma és haver conegut a l’amor de la meva vida, que no va ser el meu marit, perquè aquell va ser un gran error. Una equivocació". Va passar després que morís el seu marit. "Si estic així als 105, ¡imagina’t com era als 68!", diu amb mirada pícara. A aquella edat va quedar viuda i als 73 va descobrir el seu gran amor, 12 anys més jove que ella. "Ballava molt bé. Però la relació va durar nou anys. No va poder ser més perquè va morir", recorda. "De la meva època no queda ningú. ¡Els he matat a tots!", ironitza.

Un ritual

Tot i que a La Paloma ha fet nous amics, "tots són més grans", lamenta. No és que hagi perdut consciència de l’edat que té, però constata que moltes persones que ronden els 80 o menys no tenen la mateixa energia que ella. Les amigues amb qui juga a cartes o al dòmino regularment, l’acompanyen avui perquè és un dia especial. Però normalment ni anirien mai a La Paloma a ballar. Per a la Pepita, en canvi, és un ritual. "Mai m’han agradat les discoteques", comenta. A ella li agrada el pasdobles, el vals, el bolero i la salsa, i si és amb orquestra, millor. Renega del reggaeton i la seva única frustració és no ballar bé les sevillanes. Entre les seves cançons preferides cita la popular Begin the Beguine, de Cole Porter, i Si nos dejan, un gran bolero ranxer de José Alfredo Jiménez, amb qui va disfrutar ahir.

"Quan vaig començar a ballar, ningú ho feia sol, ballàvem ben enganxats", recorda. "M’agrada ballar ben agafada. Com més a prop, millor es balla", indica. És ell qui ha de saber portar la parella a la pista. Però fora la cosa canvia, perquè a la Pepita li agrada marcar el pas. Prova d’això és que quan tenia 26 anys va decidir casar-se sense festejar ni res. "Em vaig casar amb el meu marit dos mesos després de conèixer-nos. Estava enfadada amb la vida perquè havia sigut nòvia dos anys amb una altra persona i no va sortir bé. En aquella època, després d’això i amb 26 anys, et consideraven una dona passada. Jo no volia que em casessin amb un senyor gran. Quedar-me sola a Barcelona tampoc era factible perquè estava mal vist i al poble parlarien malament de mi". Així que li va dir al seu jove pretendent que o es casaven ràpid o no hi hauria boda. "Llàstima que vaig triar la persona equivocada", confessa. "Ell no era ballador, era caçador".

‘Destrangis’

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Malgrat els alts i baixos, el matrimoni va aguantar 30 anys. La Pepita es va escapar diverses vegades de casa. "No volia que ningú em dominés". Però, en l’època de Franco, si una dona marxava de casa era buscada per la policia i la tornaven al seu lloc. "Era igual, ja podia anar-me’n a Gràcia o al Clot. Al final sempre em trobaven", recorda. Va acabar fugint a l’estranger: "Me’n vaig anar a Ginebra per cuidar els fills d’una família". Però els seus pares li van demanar que arreglés la situació amb el seu marit. I va tornar.

Acudia a La Paloma destrangis, com diria Estopa. Aprofitava que baixava a Barcelona per comprar coses per als seus negocis a Cubelles –entre d’altres, un berenador al costat de la platja que va muntar amb els diners que va guanyar a Suïssa– per fer unes ballarugues. "L’únic que havia de vigilar era no perdre el tren per tornar. Havia de ser a casa per sopar", recorda. "A La Paloma he viscut els millors moments de la meva vida", resumeix aquesta vivaç dona, que encara balla per casa amb els auriculars posats. "És que no tinc ni un ull de poll. Tinc amigues més joves a qui sempre els fa mal alguna cosa. Jo, per sort, res. Soc així", presumeix.