Amb més futur que nostàlgia

La idea de Barcelona com a imant i cruïlla de cultures, que no només mira al passat i que continua fusionant tradicions i llenguatges musicals amb la vista posada en el que vindrà, va embolicar l’audaç espectacle que es va desplegar ahir al Teatre Grec, coproducció amb TRESC en complicitat amb el Taller de Músics. Una bona barreja de ritmes i tonades, cants i quejidos, pals tradicionals, beats electrònics i fraseigs de rap, tot això servit per veus carismàtiques i una desena de músics encapçalats per la directora musical Cristina López.

Barcelona mestissa així titulat sense embuts, va lliscar aquest missatge d’obertura de mires i amplis horitzons geogràfics. Allà hi va haver la menorquina Anna Ferrer, amb la seva exquisida glossa mediterrània, sustentada en una teranyina de piano, i la popular Vídua sou amb picament de mans i pandero quadrat, deixant pas al senegalès Momi Maiga, as de la kora, l’arpa de l’Àfrica occidental, en el seu tema Mansani sorgit del frec de la textura subsahariana amb els ressons flamencs.

La rumba no hi podia faltar, si bé va aparèixer transformada, amb làmines d’electrònica i autotune en intimitat amb la guitarra flamenca, el violí, el violoncel, la trompeta jazzie en la Rumba de Barcelona de Gato Pérez. Era també pertinent integrar algun exponent d’aquell so Barcelona de dues dècades enrere, i allà hi havia Dani Macaco amb La república de la tramuntana (amb un missatge a favor d’Open Arms) i, reforçant-lo, la docta guitarra de Muchacho (La Troba Kung-Fú, etcètera) a Con la mano levantá.

Els accents urbans van marcar territori amb la imponent Queralt Lahoz, que va imprimir caràcter a De la cueva a los olivos amb aquell caire de son cubà, i en la pujada techno de No me salves. I en els rapejats en harmonia del duo Las Ninyas del Corro (Las meninas: "en Barna, heredas o te las apañas", "ja no piso el centro, solo hay guiris oliendo a sobaco"). El Niño de Elche va cantar (en català) La farruca de Juli Vallmitjana, tema originari de 1916 d’aquest escriptor estudiós de la cultura gitana (i autor del primer diccionari català-caló).

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Escena col·lectiva

Una altra escena amb vista al sud la va portar Nakany Kanté, cantant de la República de Guinea establerta a Catalunya, amb una refrescant (i batalladora) Egalité. D’aquí, al Despertar d’Alizzz, a duo amb una Maria Arnal, compartint tots dos una convulsa història d’amor, aquesta vegada amb inèdits arranjaments de corda. D’aquí a l’escena col·lectiva final, oberta a la improvisació. Clímax d’un espectacle que va ajudar a posar al dia l’imaginari d’aquesta Barcelona centrifugadora de cultures i músiques. I no deixa de ser simbòlic que l’escenari fos el del Teatre Grec, tan a prop d’aquell pendent de Montjuïc on, en un altre temps, es van amuntegar alguns dels fills de la migració, potser covant els mestissatges del futur.