Teresa Gimpera , Un buf de modernitat en el franquisme

Teresa Gimpera estarà sempre associada a l’Escola de Barcelona, la Gauche Divine, Boccaccio i la truiteria Flash Flash, entre altres exemples de la modernitat barcelonina de la segona meitat dels 60 i la primera dels 70, un revulsiu per als anys de plom del franquisme. Amb Serena Vergano i Romy –també, tot i que en menys mesura, Emma Cohen–, models i actrius com ella, va posar un gest femení diferent en les pel·lícules d’aquella escola barcelonina en la qual cada film era un assaig, un atreviment. No tots van aconseguir els seus propòsits, però van deixar una marca inqüestionable com a resposta al més àrid Nuevo Cine Español.

Gimpera no va treballar amb els directors més representatius, Pere Portabella, Joaquim Jordà i Jacinto Esteva. Ho va fer amb els que podem considerar companys de viatge d’aquell moviment. Sobretot amb Vicente Aranda, per a qui va protagonitzar dues de les seves cintes més atrevides, Fata Morgana (1966), un relat distòpic ambientat en una Barcelona deserta, i Las crueles (1969), un thriller fosc i absorbent.

En els guions i arguments d’aquestes dues pel·lícules va participar el novel·lista i cineasta Gonzalo Suárez, un altre dels companys de viatge, que va donar papers importants a Gimpera en les experimentals El extraño caso del doctor Fausto (1969) i Aoom (1970), una curiosa barreja genèrica coprotagonitzada amb Lex Barker.

El tercer director que va coquetejar amb l’Escola va ser Jorge Grau. Gimpera va treballar amb ell a Tuset Street (1968), film que hauria d’haver sigut emblemàtic –la col·lisió entre l’univers de la Gauche Divine i el món del Paral·lel i El Molino– i es va quedar en res quan va ser acomiadat el director. Gimpera va compartir repartiment amb Sara Montiel, Patrick Bauchau, Luis García Berlanga i Emma Cohen. Grau sí va poder completar uns altres films amb Gimpera, Una historia de amor (1967), en la qual ella i Vergano van ser dues germanes enamorats del mateix home; Chicas de club (1970), barreja de ficció i document, i Historia de una chica sola (1972).

Barcelona i Madrid

No tot va ser cine independent i underground en aquesta primera època de llarg aprenentatge. Gimpera va intervenir en produccions prototípiques de l’època, com Novios 68 (1967), Las secretarias (1968) i Las amigas (1969), les tres de Pedro Lazaga i amb Sonia Bruno: la modernitat madrilenya d’una davant la modernitat barcelonina de l’altra. Va treballar molt amb Lazaga i amb Mariano Ozores, va estar en coproduccions italianes, va aparèixer en molts anuncis publicitaris i també va ser una de les petroleres del film homònim del 1971 protagonitzat per Brigitte Bardot i Claudia Cardinale.

L’any 1973 seria capital. Va formar parella amb Alfredo Landa en Las estrellas están verdes, una comèdia –una altra amb Lazaga– al gust no precisament progressista del moment, i va fer un film als antípodes d’aquest, El espíritu de la colmena, una profunda reflexió sobre la postguerra a càrrec de Víctor Erice i una de les millors interpretacions de l’actriu, potser la més matisada i serena de totes.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Va continuar molt activa fins a finals dels 90, participant en títols influents com Vida conyugal sana (1974), i reprenent després el pols en el cine català amb La ciudad quemada (1976), d’Antoni Ribas, i l’excel·lent La muerte del escorpión (1976), de Gonzalo Herralde. Va ser una presència destacada en la Transició democràtica, apareixent en diverses portades de Fotogramas, quan llavors mig despullar-se per a les sessions fotogràfiques de la revista era un acte de llibertat i reivindicació després de la llarga nit franquista.

La guerra de papá (1977) va ser una altra de les seves fites. Es va retrobar amb Grau en Cartas de amor de una monja (1978) i El extranger-oh! de la calle Cruz del Sur (1987), manifest tardà de l’Escola de Barcelona, ja que, junt amb José Sacristán, hi apareixen Gimpera, Vergano i Cohen. A partir de l’any 2000 va espaiar més els seus treballs –el film de terror El segundo nombre, les sèries El cor de la ciutat i De moda– i va crear GimperaModels, una important agència d’actors i models. Ha sigut definida de manera molt precisa per Ramón de España com la nostra it girl en al·lusió a la jove atractiva, moderna i influent que va popularitzar l’actriu Clara Bow en el cinema mut.