John Mayall , el gegant que va avivar la flama del blues

A finals del 2021 ens va avisar que la seva flama començava a apagar-se quan va anunciar que abandonava les gires i que se centraria en les gravacions i, a tot estirar, els bolos informals a prop de casa seva. Poc sabíem d’ell aquests últims temps quan, ahir, un missatge al seu perfil d’Instagram ens anunciava –"amb el cor encongit", diu la nota– que John Mayall "va morir en pau a la seva casa de Califòrnia el 22 de juliol del 2024, envoltat de la seva estimada família", sense precisar les causes de la defunció.

Tenia 90 anys (va néixer a Macclesfield, Regne Unit, el 29 de novembre del 1933) i deixa una reguera de records associats als seus intensos i pulcres concerts i a la seva aura de pioner en la divulgació del blues a Europa més enllà de la seva extracció afroamericana, col·locant aquest gènere, als anys 60, en la intersecció de l’emergent cultura rock.

Cantant, guitarrista, teclista i armonicista, líder nat, és igualment capital el paper de la seva històrica banda, creada el 1963, John Mayall & The Bluesbreakers, com a escola d’alt rendiment de talents, com un jove Eric Clapton (procedent de The Yardbirds), així com Peter Green i John McVie (futurs guitarrista i baixista de Fleetwood Mac) i Mick Taylor, abans de suplir Brian Jones en els Rolling Stones.

Mayall havia fet incursions, ja a partir dels anys 50, en un territori fronterer entre el jazz i el blues (els grups Powerhouse Four i The Blues Syndicate), i li obria camí Alexis Korner, una mica més gran que ell (cinc anys). Si aquest va donar forma al tan influent grup Blues Incorporated, ell va crear els seus Bluesbreakers, que en la seva versió embrionària van telonejar el bluesman John Lee Hooker en una gira britànica i van acompanyar el líder en un disc en viu John Mayall plays John Mayall del 1965. Allà, en el blues creat a l’altre costat de l’Atlàntic, al delta i en la seva versió electritzant de Chicago, hi havia el seu motor inspirador. Va quedar clar al primer àlbum d’estudi de la banda Blues Breakers with Eric Clapton (1966), clàssic de clàssics, amb la guitarra distorsionada del futur Déu injectant textures rockeres, combinant peces pròpies amb temes de mestres com Otis Rush (el fogós assalt a All your love), Freddie King, Mose Allison o Robert Johnson.

Arribada a Califòrnia

L’inquiet Clapton va durar poc (aquell any va crear Cream), però la caravana va seguir endavant sense perdre gas amb Peter Green (A hard road) i Mick Taylor (Crusade). Tot i que la marca de The Bluesbreakers reapareixia en el futur (ja a partir dels anys 80), Mayall la va aparcar el 1968 quan va començar a freqüentar Califòrnia, on s’instal·laria l’any següent, mentre gravava com a solista (a Londres) un altre àlbum important Blues from Laurel Canyon (1968), influït per la comunitat bohèmia i l’ambient hippy dels turons de Los Angeles. És igualment referencial el registre en viu The turning point (1969), on va desplegar un blues més suau, sense herois de la guitarra, amb accents acústics i un rol destacat per als saxos de Johnny Almond (i que va immortalitzar la primera presa del clàssic Room to move).

Artista de directe

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Allà van quedar les seves gestes discogràfiques, no igualades en les dècades successives, si bé Mayall va mantenir viva la seva reputació de fiable artista de directe, com es va poder comprovar a Espanya des de principis dels anys 70, amb una primera visita a Barcelona (Palau de la Música, 1972) a què van seguir les del Palau d’Esports (1974 i 1979) i moltes altres sales. Fins i tot en edats ja provectes Mayall va mantenir l’empenta i el crèdit, com va reflectir el doble àlbum 70th birthday concert (2003), on es va retrobar amb Clapton i Taylor. També en el que va ser el seu últim concert a Barcelona, a la sala Barts, el mes de setembre del 2019.

Encara va tenir energia i idees per entregar un àlbum més, als 88, el ben acollit The sun is shining down (2022), en què va comptar amb còmplices com el heartbreaker Mike Campbell i la violinista (un dia descoberta per Dylan) Scarlet Rivera per retre honors a una última i edificant ofrena al vell blues.