Baró d’evel i l’art del compromís

N o es podria haver trobat millor espectacle per tancar el Grec i acomiadar l’etapa de Francesc Casadesús en la direcció. Recordem que Baró d’evel va inaugurar la complicada edició del 2020, la que va mantenir els teatres oberts en plena pandèmia per reclamar el dret a la cultura. És gairebé un acte de justícia que la nova obra, Qui som?, posi el colofó al festival després d’estrenar-se a Avinyó. Sempre esperem el millor de la companyia de Camille Decourtye i Blai Mateu, i aquesta vegada han complert amb escreix les altes expectatives.

Escenari de rigorós negre. Al centre, una enorme massa d’un material indefinit que, intuïm, generarà sorpreses. En els primers compassos, els gags habituals de l’univers Baró, el vell art del pallasso en contacte amb el públic. Sense gairebé adonar-nos-en, apareixen una dotzena d’intèrprets d’estricte dol. La seva serietat es va desencaixant en una espècie de festival de l’slapstick, mastegots i absurd majorista. En pocs minuts, tot està cobert de fang i pintura. Els actors caminen amb un test al cap, terrisseria en directe com en aquell emblemàtic Pas doble de Miquel Barceló i Josef Nadj. Revelador.

Notícies relacionades

Més músicai solidaritat que política

¿S’ha de triar entre els dos?

Baró d’evel, l’etiqueta de circ del qual està sublimada al camí cap a l’obra d’art total, ens té acostumats a les seves genialitats plàstiques i visuals, però aquesta vegada hi ha alguna cosa més. Quan Mateu agafa la paraula anticipem una diatriba sense sentit, però sota unes orelles que recorden el sinistre Mickey Mouse de Banksy, el seu discurs copia ara la retòrica trumpista, igual d’esbojarrada però amb intenció. El canvi és evident: amb algun detall naïf, el muntatge reclama en els seus textos una identitat col·lectiva compromesa: "¿Hi ha algú prou valent per dir que sí a alguna cosa?", ironitza Decourtye en un dels seus monòlegs incisius. Crida a l’acció entre la deriva ecologista d’un conjunt d’imatges tan desconcertants com boniques. Encara hi ha temps per salvar-ho tot.

Més sorpreses: l’aportació del moviment d’una altra formació en estat de gràcia, Mal Pelo. Els de Celrà han sumat no només les brillants coreografies, sinó també els millors matisos de la seva essència barroca i altres peces de talent com el ballarí Miquel Fiol, i el mateix Pep Ramis, director que amb alguna cosa més que solvència va cobrir una baixa en el repartiment. També s’ha de destacar la veu impagable de Yolanda Sey, integrada al magma d’una companyia que respira a l’uníson per predicar amb l’exemple. La festa amb música i instal·lacions va seguir als jardins del Grec: el compromís amb l’art no s’acaba a l’escenari. Una clausura brillant.