El poder d’Anna Pirozzi

Amb un programa carregat de sorpreses, la soprano italiana Anna Pirozzi va tornar al Festival de Peralada després del recordat Nabucco el 2022 en l’última visita al Teatro Real. Aquesta vegada la cantant napolitana va proposar el seu particular homenatge a Puccini –en el centenari de la seva mort– amb el programa Addio mio dolce amor. Il maestro Puccini e l’opera italiana, amb referència a l’ària de la segona òpera escrita pel compositor. I la vetllada es va transformar en un homenatge del festival a l’autor operístic, ja que pràcticament cada any algun dels programes oferts sap seduir el públic empordanès amb la seva obra immortal.

Amb un eclèctic viatge musical en què Pirozzi va unir autors que Puccini sempre va admirar, com els belcantistes Rossini i Bellini, l’essencial Verdi i els veristes Cilea, Giordano i Leoncavallo, coetanis de l’homenatjat, la intèrpret va traçar un recorregut per la història del gènere mostrant la flexibilitat del seu instrument, poderós com pocs, molt en sintonia amb el propi d’una soprano spinto, però dotada tant per a les agilitats com per al cant dramàtic, de manera que va aconseguir abordar un repertori molt ampli. Molt a desgrat seu, al comptar amb una veu de tan variada gamma i projecció, Pirozzi no para de cantar papers que exigeixen força muscular i poder, ja que poques poden abordar-lo com ella. A desgrat seu, perquè segur que brodaria algunes de les grans heroïnes donizettianes. Amb aquest programa va demostrar la seva capacitat de recolliment en àries tan subtils i delicades, però de gran exigència tècnica i de línia, com Casta diva, de la Norma de Bellini, i Juste Ciel! de Le siège de Corinthe, de Rossini, però també en les etèries In quelle trine morbide, de Manon Lescaut, O mio babbino caro, de Gianni Schicchi, i en l’ària de Nedda de Pagliacci, sempre a càrrec d’una soprano lleugera. Pirozzi les va esculpir amb timbre metàl·lic i brillant, sobrada d’uns mitjans que també va lluir en altres peces més usuals dl seu repertori, ja pròpies de cantants spinto i dramàtiques.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

En aquest capítol, la seva veu de tro va fer retrunyir les parets de l’església del Carme amb Pace mio Dio de La forza del destino de Verdi, i en les veristes Io son l’umile ancella, d’Adriana Lecouvreur de Cilea, i en una espectacular Mamma morta, d’Andrea Chenier de Giordano. Finalment, va regalar un parell de napolitanes.

Acompanyada amb perícia pel Quartetto Lirico Italiano i la pianista Sophia Muñoz en una combinació tímbrica molt adequada, el programa va incloure diverses peces instrumentals, totes adaptacions i transcripcions firmades per Luca Pozza, violinista del Quartetto.