Els secrets del fenomen estiuenc ‘Casa en flames’

Els camins de l’exhibició cinematogràfica són inescrutables. És difícil saber, no en tots, però si en la majoria dels casos, les raons per les quals una pel·lícula es converteix en un èxit considerable, o en un èxit contra pronòstic. Passa amb els films petits i independents, però també amb els de gran producció i els blockbuster: ningú podia imaginar l’estiu passat la quantitat d’espectadors que acudirien a les sales de tot el món on es projectava Barbie, un fenomen que va superar amb escreix les expectatives dels seus propis creadors.

Casa en flames és una d’aquestes sorpreses, a una escala diferent, per descomptat. ¿Per què l’última pel·lícula de Dani de la Orden és un èxit comercial quan algunes de les seves anteriors propostes, tipus Barcelona, nit d’estiu (2013) y Barcelona, nit d’hivern (2015), funcionaven en idèntica línia a la d’aquesta? El director barceloní ha perseguit els èxits estiuencs –té un altre film titulat El millor estiu de la meva vida (2018)–, però amb Casa en flames s’han donat una sèrie de circumstàncies que l’han catapultat a dalt de tot de la taquilla.

Estrenada el 28 de juny, ja a l’estiu, però encara a les portes del que s’entén generalment com a temporada cinematogràfica estiuenca, porta recaptats avui un milió d’euros i supera els 150.000 espectadors. No és només la quantitat de diners guanyats, sinó que s’ha distribuït amb només 80 còpies i ha aconseguit una mitjana per sala de 1.400 euros, una xifra certament difícil per a cintes d’aquestes característiques. En aquest context, només la supera l’última entrega de Padre no hay más que uno, de Santiago Segura, però aquesta és una altra història: en els seus primers cinc dies a la cartellera havia recaptat tres milions. Casa en flames és la segona pel·lícula en català més vista des del 2014 després d’Alcarràs.

Hi ha altres dades reveladores. Alguns films liciten fort el primer cap de setmana d’estrena i es desinflen a partir del següent. Casa en flames va perdre només un 8% de taquilla el segon cap de setmana, i tenint en compte a més que havien disminuït considerablement les còpies en exhibició, 30 menys. D’altra banda, aquells títols que omplen les sales divendres, dissabte i diumenge a la tarda fallen durant la resta de la setmana, mentre que el film de De la Orden ha mantingut un bon ritme d’espectadors de dilluns a dijous.

També s’ha de tenir en compte que el 28 de juny no hi va haver grandíssimes estrenes que poguessin fer-li molta ombra, ja que ni Horizon Capítulo 1, el western de Kevin Costner que ha sigut un fracàs arreu del món, ni Un lugar tranquilo: Día 1 –amb recaptacions similars a la del film català–, ni Kind of kindness –un altre petit fracàs tenint en compte el seu cost– van despertar un interès massiu. La sensació en aquest moment és que Casa en flames pot arribar a recaptar sense problemes 1,5 milions d’euros.

Disseny publicitari

Tot ha de començar amb un bon disseny publicitari, despertar l’interès dels espectadors però sense crear falses expectatives, perquè després la decepció és més gran. La pel·lícula de De la Orden va arribar a les sales el juny passat sense ser precisament un hype però acompanyada amb una meditada campanya de promoció que destacava les seves virtuts per a aquesta època de l’any.

El cartell publicitari també ajuda. ¿Quina millor imatge per obrir boca que la d’una família reunida a una taula en una terrassa estiuenca amb el mar de fons? Els films d’estiu tenen el seu públic, siguin comèdies o drames, i amb això ja tenia guanyada la pel·lícula una petita batalla. Però la imatge d’aquesta família no és idíl·lica.

En la part superior del pòster se’ls veu a tots discutint mentre els artefactes sobre la taula s’estan cremant. A la part inferior veiem només la mare en idèntic enquadrament, amb els mateixos objectes flamejants, sola, amb ulleres de sol i una copa de vi negre a la mà. En la imatge superior ella no hi és. La imatge és estival, lluminosa, però tradueix una escissió. I no hi ha modalitat genèrica que més atragui el públic que la dels relats cinematogràfics en els quals els membres d’una família es reuneixen per acabar tirant-se els plats pel cap.

De la Orden no enganya ningú. El seu cine és transparent, basat en textos més o menys sòlids, bé dialogats i interpretats. En aquest tipus de petites produccions, el repartiment és essencial. Casa en flames reuneix un col·lectiu d’intèrprets que tenen popularitat per diferents raons i entre públics diversos.

Hi ha Emma Vilarasau, la gran dama del teatre i la televisió catalana, una mena d’icona que aquí representa la matriarca de la família, la mare de totes les mares. Enric Auquer i María Rodríguez Soto, els seus fills en la ficció, són dos dels intèrprets de les últimes generacions amb més popularitat i més abundància de treballs en diferents mitjans. Se’ls uneix un altre valor segur, Clara Segura, en l’incòmode paper de psiquiatra i amant del pare; Macarena García, una altra actriu jove amb filmografia molt de culte –Blancanieves i les seves col·laboracions amb Los Javis en Paquita Salas, La llamada y La Mesías–, i Alberto San Juan, un d’aquests actors no especialment populars però que cau bé, adaptat al rodatge en l’últim moment per impediment de l’actor inicialment previst.

Notícies relacionades

"Jo vaig molt a totes amb el més enllà"

París era una festa que cap pintor català es volia perdre

Model ESCAC

De la Orden representa un model cinematogràfic, o millor dit, un dels models cinematogràfics de l’escola ESCAC. Format allà, ha perseguit sempre un cine d’aparença senzilla i d’indissimulada voluntat comercial. Amb Casa en flames ha trobat per fi el seu sleeper (èxit dorment o sorpresa) particular en el context del cine espanyol. Res millor que seguir alimentant l’èxit, potser no tan inesperat tenint en compte tots els elements (repartiment, disputes familiars, secrets i mentides, ambientació en una casa a Cadaqués) que el contacte directe amb els espectadors, una cosa que funciona de meravella als festivals. La proximitat dels responsables d’una pel·lícula de què tothom comença a parlar –com en els diversos col·loquis que han fet aquesta setmana– és un altre valor que suma, així que sembla no haver-hi dubte que aquest serà l’estiu familiar, flamejant i catàrtic de Casa en flames.