La quota del 25% de música en català, ¿paper mullat?

Atès que la llei que, el 1998, va determinar que ràdios i televisions han d’aplicar en les seves programacions un 25% de música en català (o aranès) no s’aplica, el sector musical ha deixat d’ingressar més de 200 milions d’euros, ens informa l’Anuari de la Música 2024. Per al lector, és possible que la sorpresa sigui constatar que una llei aprovada pel Parlament porti 25 anys llargs sense complir-se.

Bé, el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) ha anat concedint pròrrogues i pactant reduccions. Sí, hi ha lleis l’aplicació immediata de les quals resulta poc practicable (¿per què les aproven llavors?, caldria preguntar-se), i aquesta ha sigut per ara una d’elles: aquest 25% comportava al seu dia que moltes ràdios privades haguessin de desviar-se de la seva línia editorial i potser allunyar-se de la seva audiència per ajustar-se a la llei. Efecte percebut pel CAC, que ha avalat percentatges molt inferiors (ara està en el 7,6%). Però aquests acords caduquen, i abans del 21 de desembre aquest organisme haurà de determinar si és l’hora de posar o no mà dura. ¿Amb sancions? ¿Només simbòliques?

No soc un fan de les quotes, si bé cal admetre que les considerem pertinents en casos com el gènere. La del català és filla de l’excepció cultural practicada a França (un 40% per a la música francòfona). A favor seu hi ha la vitalitat creixent de la música en català (1.023 discos publicats el 2023, davant els 112 del 1998) i la seva incrustació en el mainstream amb rampants figures comercials. Algunes, com Julieta, ja estan fent el salt a les majors. Són competitives i homologables: el català no és només cosa d’aplecs folk i cantades d’havaneres (amb tot el respecte), tot i que encara hi hagi qui no es dona per assabentat.

Notícies relacionades

¿Va inventar William Faulkner una altra dimensió?

‘La cartera’, de Francesca Giannone, arriba a Espanya

Els dubtes em venen quan penso en ràdios (legítimament) especialitzades en certes músiques en què el català pesa molt poc: el dance electrònic, per exemple. ¿I una emissora no pot especialitzar-se en música llatina? És cert que, fins i tot sent privada, l’emissora utilitza una concessió pública. La llei ha contemplat vagament excepcions que potser podrien concretar-se.

Però és de calaix que les lleis que s’incompleixen a títol crònic són un frau moral a la ciutadania, i que aquesta (presentada al seu dia pel PSC recollint les demandes de l’ACIC, l’associació de cantants en català) porta 25 anys de retard. Si és el moment de discutir-la de nou, fem-ho, però no és mala idea que de tant en tant el paper i la realitat s’ajustin, per allò del respecte a les institucions.