Suggerents trobadors sense fronteres

Cantautors, trobadors o singer-songwriters. Parlem de compositors de cançons que expliquen les seves històries sense necessitat imperiosa de grans efectius d’instrumentistes. Tant Suzanne Vega com Toquinho es van valer, sobretot, de les seves veus i les seves guitarres, cada un des de la seva tradició, ahir, per ficar-nos en el seu món de tonades i poesia en els respectius concerts al Festival de la Porta Ferrada.

El teatre Narcís Masferrer va ser la seu del recital de Suzanne Vega (a qui no vèiem defensant les seves cançons a Barcelona des de fa 16 anys), molt ben acompanyada de Gerry Leonard, guitarrista amb qui porta mitja vida tocant, i a qui David Bowie va clissar (per al seu pòstum Reality tour) després que ella el promocionés en el seu Songs of red and grey (2001). També Rufus Wainwright ha comptat amb ell, i Manolo García (a qui es va veure a la platea). Músic-orquestra, les seves harmonies i textures passades per la pedalera van donar relleus a un repertori en què Vega, que conserva la veu dels seus vint-i-tants, va mirar bastant cap enrere i també una mica al present, com anunciava el títol d’aquesta gira, Old songs, new songs and other songs.

Dolçor i foscor

Cançons amb història per començar, amb aquest Marlene on the wall del seu primer àlbum, inspirat en la Dietricht, obrint camí a l’enrarida 99.9 F°. És cridaner el contrast entre la imatge que se sol tenir de Vega com a cantautora dolça i el fons tèrbol de moltes de les seves cançons. Com The queen and the soldier, peça "trista i de final tràgic", va explicar. Gypsy, que va compondre als 18 anys ("l’estiu del meu primer idil·li"), va posar la nota més tendra, aparellada amb el relat de In Liverpool. Vega ens va dir que, tot i que li encanta la roba estiuenca que ha vist aquests dies per Sant Feliu, el seu color és el negre (I never wear white), i va sonar a declaració de principis.

La guitarra de Leonard es va encrespar en les dues peces noves, Speakers corner ("sobre la llibertat d’expressió; és important aquí a Catalunya, perquè se us ha negat durant molt temps)" i la bastant punk Rats. I què dir de Luka, cançó sobre l’episodi de maltractament infantil que va resultar ser autobiogràfica, com confessaria ella amb els anys, i en la qual va incloure unes estrofes de la seva versió en castellà. D’aquí a la simpàtica Tom’s diner, amb Leonard utilitzant loops i soundscapes, i la molt novaiorquesa Walk on the wild side, de Lou Reed.

Alegria amb tristesa

I de la cantautoria anglo a la memòria viva de la bossa nova amb un Toquinho que, a l’Espai Port, va entrar en matèria directament amb una fusió de Corcovado i Garota de Ipanema, posant-nos en situació, Jobim a dalt de tot, i Chico Buarque, el seu còmplice en la creació de la Samba d’Orly, cançó amb rerefons real sobre dos amics tristament separats per l’exili. D’aquest va venir la descripció de la música brasilera que tant agrada a Toquinho, la que l’associa a una "alegria trista" i a una "tristesa alegre". I Vinícius de Moraes, una vegada i una altra: captivadora Tarde en Itapoa.

Notícies relacionades

¿Va inventar William Faulkner una altra dimensió?

‘La cartera’, de Francesca Giannone, arriba a Espanya

Va actuar ben acompanyat per baix i bateria, si bé el centre gravitatori va estar en la seva autosuficient guitarra, enèrgica i pulcra, proveïdora d’impulsives batudes i de filigranes clàssiques (Bachianinha). Va voler recordar que ell sempre ha sigut "essencialment un guitarrista" i que "això d’autor va venir després".

Un quart vèrtex va modificar els perfils del recital de Toquinho: l’entrada en escena de Camila Faustino, cantant de refrescant registre, impecable en les seves ofrenes a Voce abusou o a la cançó baptismal de la bossa nova, Chega de saudade. Tot un revulsiu per al públic i per a un embadalit Toquinho: "Quina meravella, aquest talent, i no és lletja, ¿no?". I la sorpresa amb unes Paraules d’amor adaptades de meravella. Records finals al club La Fusa i a Baden Lowell (Berimbau), i emocionades cites a Aquarela i Tristeza, recordant-nos que, si bé al nord van inventar el rock’n’roll, les sensuals troballes del sud no estan gens malament.