La ciutat ocupada
Occupied city
El número 71 de la Ruysdaelstraat era habitatge i seu del negoci del senyor Jacob Keesing, editor. El 15 de maig de 1940, el dia que l’exèrcit dels Països Baixos es va rendir a les tropes alemanyes, es va suïcidar. Aquest és el començament del primer documental que ha rodat Steve McQueen, el director de l’oscaritzada 12 anys d’esclavitud, i també d’una sèrie de cinc pel·lícules (Small axe), que retraten la vida de la comunitat negra a Londres entre els anys 60 i 80 del segle XX. L’episodi que dibuixa una festa particular (Lovers rock), amb embolics amorosos, música i gastronomia, és una peça memorable.
McQueen fa temps que viu a Amsterdam, la ciutat de la seva parella, Blanca Stigter, també cineasta i escriptora. Ella és la responsable d’un altre documental, que es va estrenar el 2021. Es titula Tres minuts: una exploració i parteix del material que va gravar amb una càmera domèstica el fill d’uns exiliats polonesos que va decidir anar de viatge a Europa i al poble natal dels seus avis per deixar constància de com era la comunitat jueva a Nasielsk, a la frontera entre Polònia i Ucraïna,... l’any 1938. Només es van salvar tres minuts i és a partir d’aquest exigu material d’arxiu que Stigter reconstrueix la vida d’aquells 3.000 jueus, un 97% dels quals van morir en camps d’extermini pocs anys després.
Notícies relacionadesStigter va escriure un llibre d’investigació que consisteix a documentar, fil per randa, la geografia del terror nazi a Amsterdam al llarg de l’ocupació. Es titula Atlas of an occupied city i es dedica a resseguir el mapa de la ciutat i a destacar els carrers i les cases, les places i els edificis, els bars i els teatres, els museus i les escoles que van ser protagonistes muts de la tragèdia. Hi ha ràtzies de la policia i dels nazis holandesos, persecucions, revoltes, atemptats de la Resistència, ajusticiaments i prohibicions, estrelles grogues al Zeedijk (el Barri Roig de les prostitutes), humiliacions i deportacions, grandiloqüència nazi a la plaça Dam.
Aquell llibre va ser el detonant perquè McQueen filmés Occupied city, el documental de quatre hores que ara es pot veure a Filmin, en el marc de l’Atlàntida Film Fest. Només hi ha una veu en off, l’actriu Melanie Hyams, que relata el nom dels carrers i el que hi va ocórrer. I imatges actuals, entre 2020 i 2022, de la vida quotidiana de la ciutat en els mateixos llocs on fa 80 anys es va instal·lar l’horror. Només això, sense ni un sol fotograma de l’Amsterdam ocupada. L’han criticat per monòton i sense esperit, "emocionalment neutral", però és justament en la repetició de la fórmula, en el diàleg fantasmagòric entre el passat narrat i el present convuls, en "la llarga variació sobre un tema", com diu McQueen, on s’amaga una litúrgia que magnetitza l’espectador, que l’atrapa i, alhora, l’atordeix. I, molt sovint, al final de molts episodis del nomenclàtor narratiu, una simple acotació devastadora: "Demolished". Derruït, enderrocat. L’edifici real, no pas el simbòlic de la memòria, que roman com un mur contra l’embat dels nous feixismes.
