El criminal que creava ‘boy bands’

Pearlman es va fer ric amb un singular negoci de lloguer de dirigibles. Singular perquè, en realitat, no va guanyar els diners llogant els dirigibles, sinó estavellant-los i cobrant grans sumes de l’assegurança. A partir d’aquí, va fundar una companyia aèria, Trans Continental Airlines, i va començar a estendre el seu negoci en altres àmbits, mentre iniciava una campanya de captació d’inversors als quals garantia uns beneficis molt superiors als que oferien les entitats financeres.

Anuncis a la premsa

En aquest procés d’expansió, Pearlman va decidir irrompre en la indústria musical després d’assabentar-se dels ingressos que estaven generant els New Kids on the Block, pionera boy band bostoniana que havia llogat un avió de la seva companyia ("¡estic en el costat equivocat del negoci!", va comentar). L’empresari va inserir anuncis als principals diaris de l’àrea d’Orlando buscant joves ben plantats que sabessin cantar i ballar i així va reclutar els cinc membres d’un grup que va batejar com a Backstreet Boys.

Els primers senzills de la banda van tenir una recepció discreta al seu país però la popularitat dels nois es va disparar en països europeus com Alemanya. Quan la backstreetmania va arribar finalment als Estats Units, Pearlman va entendre que havia de crear de seguida un altre grup semblant per poder controlar la competència. "Si tens un producte d’èxit com la Coca-Cola, hi haurà algú que vulgui fer la Pepsi. Així que, ¿per què no fer-la nosaltres mateixos?". La pepsi de Trans Continental Records es va dir *NSYNC.

Amb unes vendes estratosfèriques i una tirada entre el públic adolescent que els garantia suculents contractes publicitaris, els Backstreet Boys i *NSYNC es van convertir en els dos pilars d’un imperi pop al qual en els anys següents es van sumar grups i solistes com O-Town, LFO, Natural, Aaron Carter i Brooke Hogan. Pearlman, que superava la quarantena, va exercir de figura paterna per a alguns dels seus pupils, que fins i tot convidava a passar temporades a la seva esplèndida mansió. La sèrie de Netflix esmenta que al seu dia es va suggerir que la relació personal de l’empresari amb els seus nois, que es referien a ell com a Big Poppa, no sempre es va mantenir dins dels límits del que era admissible, però el cert és que cap acusació en aquest sentit va arribar a un jutjat.

En canvi, sí que van ser objecte de plet els contractes lleonins que Pearlman havia fet firmar als seus joves artistes. Tots els seus grups menys dos van acabar portant-lo a judici per frau. Els primers van ser Backstreet Boys i *NSYNC, la desvinculació de Transcontinental dels quals va reportar a l’empresari més de 60 milions de dòlars després d’un llarg procés judicial. L’advocat que va defensar els interessos de Pearlman, J. Cheney Mason, no va cobrar els honoraris que havien acordat i va acabar demandant ell també el seu exclient.

Aleshores, els negocis del rei de les boy bands eren un confús entramat amb ramificacions en el sector alimentari (controlava una marca de iogurts), en el de la restauració (tenia una cadena de pizzeries) i fins i tot en el de l’entreteniment adult (va comprar una franquícia de strippers masculins) i amb un nombre creixent d’inversors que començaven a impacientar-se al no veure els beneficis promesos. El (presumpte) suïcidi d’un dels més estrets col·laboradors de Pearlman, Frankie Vazquez Jr, va ser el primer senyal que una cosa no gaire bona estava passant a l’imperi Transcontinental.

Esquema Ponzi

La confirmació va arribar el 2006, quan una investigació federal va destapar que Lou Pearlman havia utilitzat les seves empreses com a pantalla per desenvolupar un vastíssim esquema Ponzi (estafa piramidal en la qual els beneficis dels inversors més antics es paguen amb fons dels inversors més recents sense que existeixi una veritable activitat comercial que sostingui el negoci). En recerca i captura, l’empresari va posar terra i oceans pel mig i en els mesos següents va ser vist a Alemanya, Rússia, Bielorússia, Israel, Espanya, Panamà i el Brasil. El 14 de juny del 2007 va ser arrestat a Bali, on havia sigut reconegut per una parella de turistes, i repatriat als Estats Units.

Notícies relacionades

Una gastrobotiga per vendre històries enllaunades

Tuneladores, ‘Moby Dick’ i Lovecraft, al Macba

La condemna va ser exemplar: li van caure 25 anys de presó, una pena que difícilment es veu en els anomenats delictes de coll blanc. Lou Pearlman va ingressar a presó el 2008 i, després de patir diversos problemes cardíacs, va morir d’un atac al cor el 19 d’agost del 2016.

Aquesta és la història que es relata a Dirty pop. No és la primera vegada que les aventures del sisè Backstreet Boy (així es referia Pearlman a si mateix en algunes ocasions) arriben a la pantalla. La gran novetat de la docusèrie de Netflix, dirigida per David Fine, consisteix a utilitzar la intel·ligència artificial per inserir imatges reals de l’empresari dient frases que en realitat pertanyen al seu llibre Bands, brands and milions. Es tracta d’una impostura, però, d’alguna manera, aquest engany encaixa a la perfecció amb la naturalesa del que s’hi explica i amb la personalitat del personatge retratat.