Escenes d’una parella de ficció

Diu el mestre del gènere, Sergio Blancoque, que "l’autoficció no hi és per embellir res, sinó tot el contrari". El debat sobre el que és "real" en l’art està en ebullició. El material biogràfic tan de moda en llibres i guions ha intentat crear una falsa oposició entre el que és veritat i la ficció de tota la vida. El dramaturg Llàtzer Garcia és més d’inventar personajes i situacions a partir de la seva emoció i coneixement, experiència pura. En el seu nou text, Les mans (Villarroel), planteja en segon pla una reflexió penetrant sobre els perills ètics i pràctics de voler transformar la intimitat en projecte artístic. Arguments per a la controvèrsia.

Sembla complicat, però no ho és, perquè fora del rerefons filosòfic Les mans es podria etiquetar com un muntatge de tall clàssic que tracta d’una cosa tan universal i recurrent com l’amor i la parella. La Paula dirigeix la seva primera pel·lícula, basada en la relació sentimental que manté amb l’Isaac, que serà el protagonista del film. Tot se’n va en orris quan l’actor és apartat del rodatge i sorgeixen els dubtes sobre l’autoria: ¿la història és de qui la viu, l’explica o la porta al cine?

S’ha de dir més: Llàtzer Garcia està en plena forma com a autor. Ho torna a demostrar amb una peça profundament contemporània, rica en capes i temes candents com la salut mental, l’egolatria i la dicotomia paradís-presó que dispara la fugida neorural. Però, a més de bategar en present, hi pesa molt la tradició, sobretot la cinematogràfica. Si en la rodona Al final, les visions l’ombra d’Hitchcock era evident, ara un perfum molt dens del millor Bergman impregna la tempesta emocional desencadenada. Sense oblidar alguna referència escenogràfica a Agnès Varda, directora icònica en això de barrejar vida i obra.

Vaivé de sentiments

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

Un altre encert de l’espectacle és la direcció, que aquesta vegada no recau en l’autor sinó en una Sílvia Munt atrevida que navega per un mar embravit. El complex vaivé dels sentiments està sempre en la temperatura òptima. Una tasca complicada perquè el nivell d’intensitat amorosa va del desenfrenament de Strindberg al desordre etílic d’Albee, amb algun toc del masoquisme passional de Guimerà. I pel mig, és clar, la parella d’intèrprets. Després d’El dia del Watusi, Raquel Ferri remata la seva millor temporada amb un paper complexíssim que tempera des d’una profunda empatia.

Ernest Villegas trasllada la ràbia als gestos sense caure en cap tòpic del trastorn que afronta el seu personatge, un recorregut intricat i ben desconcertant. Tot encaixa dins d’una ficció que qüestiona la realitat de qualsevol parella.