Pierfrancesco Favino: "En el nostre interior hi habita un sentiment bel·licós primordial"

¿Per què va decidir ficar-se en la pell de Todaro?

Em van fascinar les seves contradiccions. Era un home molt catòlic, però atret per l’esoterisme i l’espiritisme. L’apassionaven l’art i les llengües antigues, però va triar la carrera militar perquè pertanyia a un entorn en què un està essencialment obligat a seguir regles rígides i complir ordres, i després va decidir desobeir aquestes regles malgrat haver-hi jurat lleialtat per seguir les creences pròpies. Em va semblar interessant mirar d’entendre algú així.

No és fàcil comprendre un home que va afirmar: "La meva victòria és la batalla".

És cert. De tota manera, crec que és necessari que reconeguem que hi ha una fascinació col·lectiva per la guerra, perquè potser fer-ho contribuiria que no n’hi hagués tantes. Ens fa por assumir-ho, però en el nostre interior hi habita un sentiment bel·licós primordial. Considerem les guerres com una cosa horrible per a la societat, i amb raó, però tot i això ens les arreglem per envoltar-nos-en permanentment. Dit això, opino que El bon italià no s’ha de considerar una pel·lícula de guerra. És de pau, i això fa que resulti especialment rellevant per al present que vivim.

¿Considera que és un heroi, Todaro?

Probablement ens hauria resultat senzill convertir la seva història en una hagiografia, però no el vam voler retratar només com un heroi immaculat i intrèpid; tan sols emfatitzem la seva capacitat per tenir un gest inequívocament noble i absolutament humanista. Correspon al públic dilucidar si haver pres decisions que contravenien les ordres rebudes el converteix en un model de conducta.

La pel·lícula ha sigut criticada pels que veuen inacceptable que s’enalteixi la figura d’un home que va combatre en defensa del feixisme. ¿Què en pensa?

Com dic, cada espectador és lliure per fer la seva pròpia interpretació. Per a mi és abans que res una pel·lícula sobre la solidaritat, i va ser concebuda en el període de les polítiques de contenció d’immigrants impulsades a Itàlia per qui llavors era el seu ministre de l’Interior, Matteo Salvini; espero que els que la vegin estiguin d’acord en el fet que hi ha lleis eternes i immutables com la llei del mar, que exigeix el rescat d’homes indefensos a mercè de les onades, que no han de ser violades. Jo mai deixaré d’interpretar un paper per por de les crítiques, i al llarg de la meva vida he encarnat mafiosos, polítics corruptes, anarquistes... De fet, sempre he obtingut les meves victòries més grans quan m’he rebel·lat contra aquestes pors.

Al final de la pel·lícula, quan li pregunten pel motiu que el va portar a salvar la vida dels seus enemics, Todaro respon: "Perquè som italians". ¿Això és patrioterisme?

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aquesta escena es va produir realment, i aquestes són les paraules exactes que va pronunciar Todaro. Per a ell, ser italià significava acollir i no rebutjar; significava enriquir-se amb la diversitat i responsabilitzar-se dels altres. I si ser italià significa això, llavors jo soc italià. En sé una mica, d’hospitalitat. Vinc d’una família que sempre va mantenir les portes obertes; recordo que, de nen, en més d’una ocasió havia de deixar l’habitació perquè els meus pares poguessin acollir-hi algú que ho necessitava. I aquesta actitud és la que miro d’inculcar a les meves filles.

Durant la presentació d’El bon italià a la Mostra de Venècia, vostè va crear una certa controvèrsia mostrant-se molt crític amb pel·lícules nord-americanes com Ferrari, protagonitzada per Adam Driver, que utilitzen actors americans per explicar històries italianes. ¿Creu que se’l va malinterpretar?

Sens dubte, les meves paraules van ser preses com una rebequeria d’actor ressentit quan en realitat miraven de donar llum sobre un problema sistèmic. Òbviament, no tinc res en contra d’Adam Driver, que és molt millor actor que jo. Però és cert que actualment, quan als Estats Units es fa una pel·lícula sobre personatges asiàtics, la interpreten actors asiàtics. I també és cert que fa uns anys, quan Netflix va voler portar al cine Res de nou al front de l’oest, que és una novel·la alemanya, va comptar amb un director i uns actors alemanys. Les meves paraules anaven adreçades sobretot als productors i al sistema cinematogràfic del meu país. Cada vegada tenim menys productores italianes, perquè la majoria són propietat d’empreses estrangeres. I aquestes empreses no només distribueixen les nostres pel·lícules, sinó que també ens diuen com s’han d’escriure les nostres històries. I no fem res per aturar-ho. Si deixem que els altres expliquin aquestes històries i que a vegades facin retrats estereotipats del que som, correm el risc de canviar la percepció que tenim de nosaltres mateixos.