'Longlegs', el film de terror de l'any

"A l’hora d’escriure-la, vaig voler mostrar similituds superficials evidents amb El silenci dels anyells (1991) per submergir l’espectador immediatament en la història que explica, perquè, tenint-lo en aquesta posició, em resultaria més senzill empènyer-lo a un terreny més estrany i fosc", explica Perkins sobre l’estratègia narrativa del seu quart llargmetratge. "Com se sol dir, quan deixes entrar a casa teva un vampir, estàs donant-li permís perquè faci amb tu el que vulgui. Doncs bé, la meva pel·lícula és com un vampir per a l’espectador", afegeix.

Relacions complexes

En la seva versió més breu, en efecte, la premissa argumental de Longlegs connecta directament amb la del clàssic de Jonathan Demme; la protagonitza una agent de l’FBI inexperta –interpretada de manera brillant per Maika Monroe– que assumeix la investigació d’una sèrie d’assassinats, i que durant el procés es veu obligada a enfrontar-se a aspectes terribles del seu passat. "Com dic, no obstant, això és només el punt de partida. M’agrada considerar la pel·lícula com una obra de pop-art, perquè és un recopilatori dels ingredients que més ens agraden del gènere. El metratge té nines posseïdes, assassins amb destral, el dimoni, té un malvat memorable, missatges codificats, al·lusions bíbliques, monges sagnants, tirotejos... Ho té tot", assenyala Perkins.

Però, al marge de tot això, afegeix el director, Longlegs sobretot parla de les complexíssimes relacions entre pares i fills, i, en concret, de les decisions que els progenitors prenen per mantenir els seus fills al marge de veritats incòmodes. "Tinc tres fills, i són temes en els quals penso constantment des de fa molt temps", confessa el director, que té un historial familiar d’aquells que deixen empremtes inesborrables. Els seus pares són l’actor Anthony Perkins, convertit en icona del cine de terror després d’encarnar l’assassí Norman Bates a Psicosi (1960), i la model Berry Berenson. Ell va morir a causa de la sida després d’haver-se passat tota la vida ocultant la seva homosexualitat, i ella va morir en un dels avions segrestats l’11S.

Totes les seves pel·lícules com a director –La enviada del mal (2015), Soy la bonita criatura que vive en esta casa (2016) i Gretel y Hansel (2020) són les altres– posen més o menys èmfasi en els pecats que cometen pares i mares. "Des del principi vaig decidir que em dedicaria a explicar històries que em representessin d’una manera o d’una altra", comenta al respecte. Pel que fa a a Longlegs, afegeix, "parla de les mentides que els nostres progenitors ens expliquen per protegir-nos, però també del mal que poden causar-nos. El meu pare era homosexual i això era un secret a crits tant en el si de la indústria del cine com entre l’opinió pública, però entre la meva família no se’n parlava, i això em va marcar profundament".

Un ésser aberrant

De fet, és temptador buscar semblances entre l’aspecte de Norman Bates disfressat de la seva mare a l’obra mestra d’Alfred Hitchcock i els trets dels quals Cage dota el personatge titular de Longlegs, un ésser aberrant consagrat a l’aniquilació familiar: grotesca perruca grisenca, cara amorfa tenyida de blanc, xerrics inexplicables que emet a l’obrir la boca. "Mai abans s’havia sotmès a un procés de transformació tan radical com aquest, i això, francament, crida bastant l’atenció si considerem la quantitat de pel·lícules que ha rodat", indica Perkins. "Ell mateix ha confessat que per encarnar aquest personatge es va inspirar en l’experiència de la seva mare, que va patir la malaltia mental al llarg de tota la seva vida. Per la meva banda, jo vaig concebre Longlegs com una barreja extravagant de pallasso i rocker", afegeix.

"D’una banda, vaig pensar en el típic home que és una mica inquietant a qui contractem perquè actuï en la festa d’aniversari del nostre fill i a qui potser no vigilem tant com hauríem de fer-ho; de l’altra, me’l vaig imaginar com un home que somiava ser guitarrista d’una banda de glam-rock fins que un dia, mentre escoltava Judas Priest, va sentir com Satanàs el comminava a convertir-se en el seu servidor".

¿Ha rebut Perkins consignes de la malignitat alguna vegada? ¿Per què insisteix a incloure’l a les seves pel·lícules? "Molt senzill: el diable és encantador, sexi, pervers, divertit i molt llest; és a dir, una presència irresistible. A més, no tinc interès en la religió".

Notícies relacionades

Penguin Random House fitxa María Oruña i reobre la pugna amb Planeta

La tornada triomfal a Barcelona de la mezzo letona

"Carta blanca"

Tot i que encara s’ha de veure l’impacte que Longlegs tindrà en la seva carrera, ja té pràcticament completades dues pel·lícules més. Totes dues, és clar, són cine de terror. "No sé si alguna vegada deixaré de fer aquest gènere, però és molt possible que no", reconeix el director. "El cine de terror em dona carta blanca per utilitzar la meva imaginació sense posar-hi límits, per fantasiejar sobre tot el que no sabem, el que no veiem i el que entenem i, per tant, per utilitzar tota mena d’emocions, de formes, de colors, de mites, de criatures. És el territori de les possibilitats infinites".