"La meva prioritat és emocionar amb la música, no l’efecte visual"

Un any i escaig després d’haver publicat Las ventanas de mi alma ha publicat una adaptació d’El canto del gallo, de Radio Futura, un tema que parla d’un dia de fira i dels músics ambulants. S’identifica amb això?

És clar, jo soc un músic ambulant, ho som, treballadors ambulants, un dia passant fred, després calor... És una manera de reivindicar això, i un homenatge a Radio Futura, tot i que no ho necessiti. Les cançons amb aire reggae no em són alienes. El meu primer single, El ascensor, ja era així. I s’uneix a la sensació de continuar fent concerts aquest any, i que és millor seguir que fer només un concert al mes. Com l’esportista, has d’estar ben greixat.

El músic ambulant es deu al públic. Hi ha una fricció entre l’ego de l’artista i el que sap que vol la gent?

No, no, quan jo pujo a un escenari, la meva prioritat és la gent. ¿Quin sentit té sinó? Per a mi no hi ha fricció. El que vol la gent se li dona, i després li dones altres coses que en principi no vol però que potser fan pòsit, i després en el concert següent te les demana. Jo soc públic també, i sé l’esforç que significa desplaçar-te, gastar-te els diners en una entrada... Jo vull fer contenta la gent, de formes diferents, perquè no soc algú que tingui un estil definit, soc aquí i després vaig per allà...

A la seva obra hi ha des de rock’n’roll fins a boleros.

I aconseguir una reacció diguem-ne unànime no és fàcil. Vas a un concert d’AC/DC i tens clar el que és. El meu requereix una altra atenció, i més dedicació, perquè en un moment estàs en una bassa d’oli i després fots canya. Però l’objectiu és que la gent surti dient "què bé que m’ho he passat". Jo estic en la música per ser lliure, no per estar coaccionada, i molt menys per mi mateixa. I després hi ha la teva necessitat d’aventurar-te com a intèrpret. No em vesteixo cada dia igual, i no he de donar explicacions per això. Cantar a l’amor no pots fer-ho amb unes guitarres agressives i distorsionades, i la confiança s’expressa d’una manera diferent del rancor.

En l’actualitat hi ha una explosió de la música en directe pel que fa als grans noms. Quina és la seva percepció?

Ara no veure Taylor Swift és com que t’estàs perdent una cosa important. Jo he escoltat tots els seus àlbums i em sembla que té algunes cançons, no totes, no moltes, com Shake it off, i que la tia en conjunt és total. Però ara hi ha aquesta tendència de no perdre’s tal cosa. Jo crec molt en la possibilitat que el músic tingui un lloc per actuar davant de 50 persones, i de 100, 500, 1.000, 5.000, 10.000... i el que tu vulguis. La música és la base, i després hi ha l’espectacle, l’entreteniment, que es pot complementar, però que no necessàriament va en el mateix paquet. La meva prioritat és emocionar a través de la música, no d’un efecte visual. Tots portem llums, escenografia, pensant que això beneficia les cançons, però jo no tinc coristes, ni ballarines, i soc en un altre lloc. Però no per això jutjo de manera despectiva l’altre. Si hi ha 90.000 persones que decideixen anar a veure algú és per alguna cosa. No hi puc estar en contra.

Va viure els temps en què la radiofórmula pesava en la manera de construir èxits. Com ho fa ara perquè una cançó soni?

No en tinc ni idea. Ara hi ha gent amb un èxit brutal d’assistència als concerts que no sona a la ràdio. La gent jove, els adolescents, els descobreixen a les xarxes. Jo no utilitzo TikTok, ni gravo vídeos assajant al piano, ni aquest tipus de coses. No per res, és que no tinc temps per a tot. Prioritzo passar-me unes hores fent escales.

Es diu que ara, amb l’streaming, la gent salta d’un gènere a l’altre superant els prejudicis d’altres temps. Ho veu?

Crec que és així, i ho veus en aquests nois de 15 anys que porten una samarreta dels Beatles o dels Ramones. I dius: "¡però si són els teus avis! ¡O besavis!".

Valora la figura del fan?

Jo he portat samarretes de Hendrix, de Billie Holiday, d’AC/DC, de Led Zeppelin... Soc fan de moltíssima gent, tot i que siguin lluny del que jo faig. Ara hi ha moltíssimes dones que em criden l’atenció, com Billie Eilish: quina barbaritat, fent aquestes cançons tan boniques a la seva habitació, amb el seu germà... Una altra que té un talent enorme és Olivia Rodrigo. I en el rap, el trap, el reggaeton... Karol G té una veu dolça i tot aquest èxit.

Ui, amb el rebuig que genera el reggaeton entre els adults.

Quan jutges una cosa que et queda una mica lluny ho fas des del que a tu t’emociona i no et pots posar a la pell de l’altre. Fas un judici que no et correspon. ¿En el reggaeton es mou el cul? ¿I Little Richard, en la seva època, que era negre i gai? No soc gens radical, ni en gustos ni en actituds. Puc dir que això no ho faria, però no jutjo vestimentes ni textos.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

A El canto del gallo ha treballat amb Bronquio. Es veu seguint un camí amb ell?

El vaig conèixer amb el seu treball amb Rocío Márquez. Hi ha hagut un treball de dos amb certa sonoritat electrònica. ¿Pot tenir continuació? Ni idea. Em costa molt fer àlbums. L’últim va representar cinc anys. En aquest moment no tinc la capacitat d’imaginar-m’ho.