La civilització perduda de les botigues de discos

És una civilització perduda el que desenterra Plásticos (LaFonoteca), per molt que en quedin vestigis i per molt que els entusiastes iniciïn aventures resucitadoras. El text que Julián Molero, un dels administradors de LaFonoteca, dedica a M. F. Discos és indicatiu de la magnitud d’aquesta civilització perduda. Fins a set botigues de discos (i un videoclub) va arribar a tenir alhora en barris de Madrid Mariano Fuentes (M. F.). La primera del petit imperi va obrir el 1967 i l’última va tancar el 2014. No eren botigues per a coneixedors, eren botigues amb novetats i segona mà en les quals, recorda Molero, es formaven cues en dates assenyalades. La gent regalava un disc igual que podia regalar una colònia o un pijama. Durant dècades els comerços de música gravada van ser tan habituals com les perruqueries, o gairebé. Plásticos recorre aquesta era i el que en queda a través de 200 bosses de botigues de discos espanyoles. Una quarantena de personatges de l’àmbit musical (artistes, periodistes, responsables de segells discogràfics, mànagers, fans) firmen textos sobre d’altres tantes botigues en les quals han alimentat la seva passió.

Les favorites

El gruix de les bosses procedeixen de la col·lecció reunida en els últims vint-i-tants anys per Manuel Celso Puñonrostro, pel seu nom de guerra. Té clar Puñonrostro quines són les seves favorites.

La d’Elepé, tunejada amb permís de l’amo de la botiga d’Avilés a la tapa de Plásticos. "És súper dels 80 –diu Puñonrostro–. Me la va portar un amic tristament mort [Sergio Grulla, bateria de Los Claveles]". Elepé encara existeix. La de La Metralleta, institució madrilenya de la compravenda que un dia pot ser la cova d’Alí Babà i un altre, un abocador. "Aquesta bossa és un anunci errant que es reconeix a gairebé tot Espanya", assenyala Puñonrostro. També aguanta La Metralleta. I les de Del Sur, així mateix a Madrid. Javier Aramburu va dissenyar la bossa de quan freqüentava el comerç Puñonrostro. "Va ser una botiga molt important per a la meva generació –assenyala–. Tot i que m’acollonia una mica anar-hi: hi havia coses maquíssimes, però per sobre dels meus coneixements". Del Sur va tancar.

Intimidació

No era Puñonrostro a Del Sur l’únic comprador novell que se sentia intimidat en una botiga de discos única. Exposen bé la sensació Isabel Fernández Reviriego (ARIES, Magia Bruta) i Carlos Galán (Subterfuge). Escriu la primera sobre Discos Bolan, a Bilbao: "La veritat és que entrar a la botiga implicava omplir-me de valor: entrava mig cagada tement que descobrissin el poc que sabia de música o que per ser noia no em prenguessin seriosament". I escriu el segon sobre la fauna de la botiga de la capital Record Runner: I, per descomptat, Pepe [Ugena, el propietari], al qual mai vaig veure somriure o tenir una actitud mínimament carinyosa, però a qui ens sotmetíem amb gust i certes dosis de masoquisme quan ens atrevíem a preguntar-li alguna cosa. Saviesa i actitud a raig. Ni un retret, només agraïment etern".

Hi havia i hi ha entre els encaregats de botigues de discos subjectes altius i antipàtics, per no parlar d’avars dignes d’una novel·la de Dickens. Queden per a una altra ocasió. Les cròniques de Plásticos celebren les botigues de discos com llocs d’iniciació, coneixement i trobada amb ànimes afins. Eric Jiménez, bateria de Los Planetas, escriu sobre Discos Melody: "Allà va néixer la música indie a Granada".

No hi va haver consignes en les peticions de textos, assenyala Puñonrostro. "Per nosaltres, com si volien escriure que tal és la pesta. Però imagino que cert to nostàlgic era inevitable". De tota manera, hi ha la història de Discorrollo (Madrid) i l’afirmació que la "fama de borde" del Luis, de Beltza Records (Sant Sebastià), "és llegendària i internacional", en paraules de la dj Irene Ormazábal.

Poca gent compra discos. I el comerç digital, tant pel que fa a les novetats com als discos de col·lecció, ha convertit les ràtzies per botigues en actes de militància. "Tens el mòbil a la mà i et crema –reconeix Puñonrostro–. Costa trobar el temps necessari per buscar en les cubetes".

Suport i difusió

Edita Plásticos LaFonoteca, encomiable plataforma per al suport i la difusió de la música espanyola. Al flanc editorial, LaFonoteca publica llibres que els seus responsables voldrien tenir "com a aficionats", segons Diana Cortecero, en nom de la plataforma. Amb la reedició de Música moderna, descatalogat assaig de Fernando Márquez El Zurdo, va iniciar LaFonoteca les seves aventures llibresques.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Plásticos no té voluntat enciclopèdica: no hi ha dates de la vida dels establiments ni s’indica l’autoria dels dissenys de les bosses (la majoria, imaginem, obra de l’amo, un familiar o un amic, tot i que també n’hi ha de l’esmentat Aramburu, Miguel Ángel Martín, Simónides, Txarly Brown).

Per contra, el poder evocador de les bosses és bàrbar i el caràcter vivencial dels textos transmet la importància de les botigues de discos. Una joia antiga que Puñonrostro no sap de quin lloc va sortir: la bossa de Summa Sociedad Anónima, a Salamanca, que farda, a manera de garantia de qualitat, dels segells discogràfics dels quals la botiga venia discos. Entre aquests hi ha Brunswick, quarter general del soul de Chicago. Era sofisticada, aquesta civilització perduda.