Una excèntrica curiositat

A diferència d’altres pel·lícules de Luc Besson Dogman és incatalogable. Canvia de direcció, tracta tons i gèneres diversos. No és predictible. El seu protagonista és únic. El guió pot ser un cúmul de despropòsits i exageracions, però funciona: la història d’un jove maltractat des de petit que va viure anys en una gàbia de gossos, ara els seus companys inseparables. Sembla la reedició de L’infant salvatge, tot i que amb gossos en comptes de llops.

Però Besson, a través del camaleònic Caleb Landry Jones, crea un personatge encara més singular. Jones no té terme mitjà: o contingut o histriònic. "Et disfresses, és el que fas quan no saps qui ets", li diu a la psiquiatra que el tracta després de ser detingut. El tema del travestisme apareix a poc a poc, com en una realitat paral·lela dins del relat. "Els gossos tenen totes les virtuts de les persones sense els seus vicis", li deixa anar en una altra conversa. I més: de nen va ser salvat pel maquillatge i el verb (William Shakespeare). Ell no es queixa malgrat anar en cadira de rodes i aixecar-se de tant en tant amb l’ajuda d’aparells ortopèdics. Triomfa en un local de transformisme imitant Marlene Dietrich i Édith Piaf. Els gossos l’estimen com els pingüins al malvat de Batman. Personatge curiós, film excèntric, proposta notable.

Notícies relacionades

Rosario transforma un vell dolor en celebració

Maria Hein en mode samurai

‘Dogman’

 Luc Besson (Estrena: 2/8/2024)