Relat iniciàtic d’hospital

Matronas comença amb l’arribada a un hospital de dues llevadores acabades de graduar. Una és més proactiva. L’altra, a qui la seva parella acaba d’abandonar-la, és insegura. En el fons es tracta d’un relat d’iniciació, però sense respir, amb el ritme frenètic que solen tenir els films o sèries ambientades en un hospital: a una seqüència feliç, després d’un part perfecte, la segueix una altra en què el nadó neix amb problemes, i a aquesta una escena de conflicte perquè falta personal i les llevadores i doctores estan al límit de les seves possibilitats. Perquè el film no renuncia a fer una crítica sobre el sistema sanitari francès, tot i que no sigui, sobre el paper, el principal objectiu.

Els personatges estan molt esgotats, no tant per la càrrega de treball que tenen, sinó perquè no poden treballar en condicions. A poc a poc, la història d’iniciació, aprenentatge i experiència es torna més política, en la línia d’altres pel·lícules mèdiques franceses com Hipòcrates, entorn dels joves residents. Un altre encert de l’estil utilitzat per la directora Léa Fehner és la d’introduir el naturalisme documental en la mateixa ficció, així com no apartar-se de les llevadores en gairebé cap escena: filma sense agitació perquè la mateixa existència diària de les seves protagonistes és profundament agitada.

Notícies relacionades

Un recital de màgia i emoció

El City, la prioritat de Pep Guardiola

‘Matronas’

Léa Fehner (Estrena: 2/8/2024)