La fotògrafa que va ballar sobre la tomba de Hitler

L’exposició El desig de llibertat (Espai Cultural La Bòbila) és la joia de la tretzena edició de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs, que se celebra a Palafrugell des d’avui fins al 13 d’octubre. Tot i que tampoc són cap broma Colita. Para un roto y para un descosido (Museu del Suro de Catalunya), La meva Mediterrània (Fundació Josep Pla), amb imatges de Toni Catany acompanyades per textos de Pla, o La Chanca en color (1962-1968), de Carlos Pérez Siquier, a la Fundació Vila Casas. Onze mostres en diferents espais de Palafrugell ofereix la biennal. El certamen considera El desig de llibertat "la primera gran retrospectiva de Lee Miller a Catalunya" i així és com l’exposició recorre a través de 60 imatges tots els àmbits del treball fotogràfic de Miller: el surrealisme, la moda, el retrat i, en especial, la guerra.

Onirisme pertorbador

Del primer apartat destaca Antony Penrose, fill de Miller i Roland Penrose i responsable del llegat de la seva mare, present a Palafrugell, un paisatge d’Al Bulwayeb, a prop de Siwa, a Egipte. Va inspirar segurament, explica Penrose, el quadre de Magritte Le baiser. De tota manera, el surrealisme travessa l’obra de Miller al complet. En una fotografia d’una model amb una cotilla utilitza la tècnica de la solarització i la imatge del cadàver d’un oficial de presons de les SS flotant en un canal de Dachau és pertorbador onirisme, a arxivar al costat de ja saben quina escena de La nit del caçador en la categoria de moments aquàtics immortals.

Les fotografies de moda, tant en estudi com en exteriors, són hiperestilitzades i reflecteixen l’empremta de les avantguardes artístiques, si bé és cert que també ho feien les peces i els pentinats. En aquestes hi brilla el do de Miller per donar naturalitat a l’artifici. En els retrats de personatges potser li va resultar més fàcil perquè solien ser companys. El truc en els dos casos, segons Penrose, era la seva manera "respectuosa i fins i tot amistosa" de fer les fotos.

Miller va ser acreditada com a corresponsal de guerra per a la revista Vogue per l’Exèrcit nord-americà el 1943. "Era molt conscient que el nazisme anava contra la llibertat i contra els seus amics i per això va voler implicar-se en la contesa", diu Penrose. Va posar el focus en les dones: operadores de reflectors a Londres, la pilot d’avions polonesa Anna Lesko, dues amigues assegudes en un banc en una Colònia devastada, franceses amb el cabell rapat com a senyal de la seva col·laboració amb els nazis.

El 30 d’abril del 1945, Miller va entrar en l’acabat d’alliberar camp de concentració nazi de Dachau. Hi va fer fotografies terribles. El mateix dia, més tard, va accedir al pròxim apartament muniquès de Hitler i va ser retratada a la banyera per David Scherman, fotògraf de Life. Entre l’escenografia, Penrose remarca les botes militars de Miller sobre l’estora de bany de Hitler, bruta per la pols de Dachau. El mateix dia, Hitler es va suïcidar en el seu búnquer a Berlín. Metafòricament (només una mica), Miller va ballar sobre la tomba de Hitler. La imatge és el poderós colofó d’El desig de llibertat. La fotògrafa tenia moltes restriccions de moviment encastada en l’Exèrcit nord-americà, però també tenia una gran habilitat per esquivar-les, indica el seu fill. Miller va aconseguir en la Segona Guerra Mundial un superb híbrid de fotografia documental i artística, i el seu cim potser sigui la instantània de l’execució de László Bárdossy, ex primer ministre feixista d’Hongria.

Depressió i alcohol

El preu de ser Lee Miller: la creadora va abandonar la fotografia poc després de la guerra, va caure en una depressió i va acudir a la beguda. Sol atribuir-se a estrès posttraumàtic fruit de l’experiència bèl·lica. El cas és que el seu fill només va saber de la magnitud del seu treball una vegada finada i trobats a casa milers i milers de negatius i de còpies. Ellen Kuras ha dirigit Lee, pel·lícula biogràfica estrenada al Festival de Toronto del 2023 i que hauria d’iniciar el seu recorregut comercial el pròxim mes de setembre.

On calia ser

A escala barcelonina, també va ser sempre on calia ser Colita (Barcelona, 1940-2023) en els anys 60 i 70, principalment. Colita va fotografiar de la vida gitana a les barraques del Somorrostro a la nit de la discoteca Bocaccio. Sense oblidar la cançó d’autor (Serrat, Raimon, Montllor, Bonet), el món literari (García Márquez, Matute, Terenci Moix) ni les lluites feminista i gai. De tot això i d’altres interessos de l’artista com el flamenc dona compte Para un roto y para un descosido, títol elegit per la mateixa fotògrafa abans de morir el 31 de desembre de l’any passat. "Durant tota la meva vida com a fotògrafa he fet de tot, així que aquest és el títol que em defineix millor", va argumentar.

La meva Mediterrània recupera una selecció de les imatges de la mostra del mateix títol presentada per Toni Catany (Llucmajor, 1942-Barcelona, 2013) fa 33 anys. Són fotografies fetes durant els seus viatges a Itàlia, Grècia, Turquia, Egipte, Israel i el Magrib, així com també a la seva Mallorca natal. En aquesta ocasió es complementen amb textos de Josep Pla (Palafrugell, 1897-Llofriu, 1981) sobre els seus viatges pel que també era la seva mar.

Àlbum familiar

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

La Chanca en color (1962-1968) és una aproximació de Carlos Pérez Siquier (Almeria 1930-2021) a l’esmentat barri marginal d’Almeria més conceptual i pictòrica que la que va fer en blanc i negre, bàsicament de caràcter documental. És la petita mostra, majoritàriament composta per còpies originals igualment petites, l’exquisitat de la Biennal de Fotografia Xavier Miserachs.

Ja és una tradició del certamen el rescat d’arxius fotogràfics d’aficionats. Àlbum d’estiueig treu a la llum fotografies familiars dels Roig, empresaris tèxtils de Terrassa que als anys 40 estiuejaven a Llafranc. L’escassetat d’imatges de la postguerra, quan la fotografia (i gairebé tot) era un luxe, augmenta el valor d’aquest tros de memòria gràfica de la Costa Brava.