Un any en la vida dels Bigfoot

Una família s’obre camí a través d’un bosc i, al cap d’una estona, s’aturen per acampar-hi; després mengen una mica, dormen i, al despertar al cap d’unes hores, inicien una altra vegada la mateixa rutina. Malgrat el que suggereix aquesta breu descripció, no són una colla d’excursionistes en plena escapada de cap de setmana, sinó un quartet de criatures homínides peludes conegudes per l’ésser humà com a Sasquatch –una de molt jove i tres d’adultes (dos mascles i una femella)–, que passen l’existència quotidiana interactuant amb una flora i fauna a vegades perillosa, defecant, fornicant, mastegant, orinant i alletant.

A força d’observar amb curiositat les dinàmiques que els membres d’aquest grup estableixen els uns amb els altres, Sasquatch sunset s’ha confirmat com una de les pel·lícules més inclassificables de l’any a mesura que es convertia en centre d’atenció en festivals com els de Sundance o Berlín.

«La majoria de ficcions que parlen d’aquest tipus d’éssers ho fan des del punt de vista de l’home, i nosaltres volíem retratar-los adoptant la seva pròpia perspectiva», assegura David Zellner, codirector de la pel·lícula junt amb Nathan Zellner, el seu germà i parella creativa habitual. «Volíem que l’espectador s’hi identifiqués completament, i per això hem prescindit per complet de veus en off o subtítols». Rodada a la manera d’un documental sobre el món natural, i tot i així trufada tant de generoses dosis de slapstick com de tocs de drama existencial, acaba d’estrenar-se a Filmin.

El Sasquatch, també conegut com a Bigfoot, és una criatura primitiva situada entre l’ésser simi i l’ésser humà en l’escala evolutiva i suposadament vista en regions remotes de l’Amèrica del Nord, tot i que, igual que altres espècies similars com el Ieti nepalès o el Yowie australià, el més probable és que existeixi exclusivament al territori de la fantasia i el folklore. «Molt abans que diferents parts del món poguessin comunicar-se entre si, cada una d’elles ja tenia la seva pròpia variant d’aquesta bèstia mítica», comenta Nathan Zellner. «I és interessant preguntar-se com és que aquest mite és tan universal».

A la recerca d’una resposta, Sasquatch sunset acompanya els seus quatre protagonistes al llarg d’un any. Tot i que a primera vista la seva vida sembla idíl·lica, no triga a quedar clar que està plena de perills i angoixes, especialment a mesura que s’acumulen al seu voltant signes de la imponent presència de l’home; perquè potser són els últims exemplars de la seva espècie, i perquè amb un pas en fals n’hi hauria prou per acabar amb qualsevol d’ells.

Actors irreconeixibles

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Entre els encarregats de donar-los vida destaquen actors de la talla de Jesse Eisenberg –La xarxa social (2010)– i Riley Keough –Todos quieren a Daisy Jones (2023)–, a més d’un dels codirectors, Nathan; tots ells apareixen en pantalla irreconeixibles sota disfresses i pròtesis, i servint-se únicament de grunyits, gestos i mirades per transmetre empatia, ira, luxúria, desconcert, tristesa o nàusees. Malgrat les limitacions comunicatives dels seus personatges, la pel·lícula funciona a tall d’examen dels llaços familiars, meditació sobre els fonaments d’una societat i al·legat mediambiental. «Ens va agradar la idea d’agafar una premissa que sobre el paper no és més que una ocurrència, o un acudit, i dotar-la de tanta humanitat, profunditat i transcendència com ens fos possible», explica David Zellner.

Els dos germans es van donar a conèixer com a directors gràcies al seu tercer llargmetratge, Kumiko, the tresure hunter (2014), sobre una jove de Tòquio que creu que troba en una vella còpia en VHS de Fargo (1996) la clau per escapar-se de la seva monòtona vida, i van confirmar la seva proclivitat a l’humor excèntric a través del western Damsel (2018), protagonitzat per Robert Pattinson i Mia Wasikowska. Abans tots dos ja havien deixat ben clar l’interès en aquests primats llegendaris a què han dedicat el seu nou treball. En aquest sentit, el seu curt Frontier (2001), sobre un grup d’exploradors que intenten conquerir una terra fantàstica, incloïa una breu aparició d’un Bigfoot; i deu anys després van dirigir Sasquatch birth journal 2, pel·lícula de quatre minuts en què observaven una d’aquestes criatures donant a llum en un arbre. «És veritat, sempre ens han obsessionat, d’una manera no del tot explicable», diu David Zellner. «Potser és perquè en molts aspectes són gairebé idèntics a nosaltres però alhora tenen comportaments bestials, i contemplar-los ens recorda que a prop que està l’ésser humà de l’animalitat».