Cesc Casadesús: «S’ha de canviar la dinàmica si es vol un festival amb pes internacional»

Pel que fa a xifres, aquest any el Grec ha sigut el súmmum: 80% d’ocupació. ¿Com ho valora?

Les xifres són molt bones, però m’agrada pensar més en el costat artístic. Només comparo les xifres de la meva etapa perquè no em sembla correcte fer-ho amb la d’anteriors directors del festival. Cada model era diferent. Alguns tenien moltes activitats gratuïtes al carrer.

¿A què es deu?

Una part té a veure amb conèixer la maquinària interna del festival. Vas sabent com has d’encaixar les coses i quants dies d’assaig i de funció necessites. Aquest any hem tingut 16.000 espectadors més, la meitat en quatre actuacions al Teatre Grec més que l’any passat. Hem tingut en compte els concerts a l’Estadi Olímpic i al Sant Jordi, que no coincidissin a Montjuïc amb la nostra programació.

Sembla que hi ha més interès a acudir a espectacles en viu.

Hi ha un corrent en aquest sentit. Adetca encara no ha presentat les seves xifres, però crec que l’assistència a espectacles d’arts escèniques a Barcelona ha sigut molt positiva, especialment des del gener. L’augment de públic no és només mèrit del Grec sinó de tot el sector. El teatre ha fet una bona feina, i això es reflecteix en un augment d’espectadors global.

¿El públic arrisca més ara que abans a l’anar a un espectacle?

He treballat perquè sigui així. Si miro les primeres programacions que vaig fer hi ha coses que he fet aquest any que no m’hauria atrevit a fer mai quan vaig començar al capdavant del Grec: coses arriscades, apostes de coproducció, singulars... La feina del programador no sempre és convocar més públic, sinó portar més propostes i de més qualitat mantenint una xifra equilibrada, tot i que aquest any ha sigut més alta. L’interessant és aconseguir de mica en mica una programació més estimulant per al públic.

¿Pot posar-ne un exemple?

Fa cinc anys no m’hauria atrevit amb The second woman, una aventura de 24 hores de teatre que ha funcionat molt bé. No sé si he arriscat més o no, però he apostat per projectes singulars. A la zona de Montjuïc hi tenia objectius diversos. Un era portar el talent local al Teatre Grec. I s’ha aconseguit. L’altre era atraure més públic al teatre internacional. A la Sala Fabià Puigserver s’ha aconseguit i, a més, s’ha comptat amb més directores. I l’assistència ha passat del 70% al 90%. És a dir, hem despertat més interès pels espectacles internacionals.

¿Hi ha hagut cap sorpresa?

Només la pluja que va obligar a retardar la primera funció de La Veronal al Grec. La resta de dies tot va funcionar, al marge de petites incidències imprevisibles, com l’afonia de Nina en el comiat de Dagoll Dagom o l’accident de cotxe que va fer perdre l’avió a Kiki Morente i li va impedir actuar a Barcelona mestissa. O les funcions que va caldre suspendre de Tots ocells perquè van operar Clara Segura.

¿Es podria mantenir el Teatre Grec obert a l’agost?

Nosaltres com a equip no resistiríem una setmana més. El Grec és un festival molt intens, són moltes nits i el desgast és molt gran per a l’organització. L’equilibri amb els veïns tampoc és fàcil: aguantar un mes més seria complicat. I al promotor privat que ho va intentar fa uns anys no li va acabar de funcionar. És difícil que surtin els números. En les primeres edicions el festival s’allargava fins al setembre, però llavors un muntatge estava més temps al Grec i no hi havia tanta oferta a la ciutat.

¿Quanta gent hi ha a l’equip?

Som cinc i jo. M’acompanyen l’assistent de programació, la que porta els contractes, la que porta la coordinació de producció, la de ticketing i públic i la secretària. Uns mesos abans de començar el festival s’hi sumen equips de l’ICUB de diferents àrees i empreses externes. A Avinyó hi tenen 700 persones treballant al festival.

¿Alguna recomanació per a Leticia Martín Ruiz, la directora entrant?

Hi ha sigut durant tot el festival i n’ha pres notes. Li he passat contactes, presentat gent i transmès tot el que he après durant tres mesos. Li he fet moltes recomanacions, però la principal és que no m’ha de copiar. No és bo comparar projectes artístics. Ha de fer el seu propi festival. Amb ella comença una nova etapa. Que mantingui el que li agrada del Grec actual i que canviï el que no. Per a mi serà divertit veure quin camí agafa.

Ha fet una aposta pel talent local. ¿Què més es podria fer per recolzar-lo?

Com a país hi ha unes estructures de suport a la creació molt correctes, però sovint falten recursos. A part d’oferir espais d’assaig i estrenes, el teixit hauria de ser més ric. Els festivals que hi ha a Catalunya i els teatres tenen pocs recursos. Moltes vegades es fa tot amb més voluntat que amb recursos econòmics. Hi ha una falta d’acompanyament. Hauríem de poder treballar més a escala territorial. Seria interessant tenir una petita oficina per portar aquests artistes amb la marca Grec a altres llocs. Necessitem una cosa més estructurada, amb suport potser de l’Institut Ramon Llull. En comparació amb altres països, som dèbils en aquest sentit perquè no tenim oficines de difusió artística com la francesa Onda o el Goethe Institut alemany.

Això ajudaria a donar difusió internacional però, internament, ¿quin és el repte?

Tant de bo que a Catalunya hi hagués una xarxa més espessa de festivals que poguessin arriscar més. Les programacions dels teatres municipals són sota, cavall, rei. Poder articular una programació una mica més contemporània ens ajudaria. És una cosa que havíem tingut. Ara comencen a veure’s alguns esclats, festivals de música interessants més que d’arts escèniques. Tot això necessita suport perquè depenen més de la voluntat que d’una altra cosa. Penso en el Sismògraf d’Olot i el festival Això al poble no li agradarà. A Catalunya hi hauria d’haver un circuit per a la creació contemporània. I també fa falta a Espanya, perquè el PP s’ha carregat el que es feia a Madrid, València i Burgos.

Internacionalment, el Grec s’ha posicionat com mai. ¿Aquest era l’objectiu?

No ho era, però suposo que va amb la meva manera de ser. Ho he necessitat per donar suport als artistes. No m’he conformat a portar els creadors de moda. M’agrada reinventar-me en cada edició, descobrir, buscar, no acomodar-me. He hagut de rascar molt per trobar coses interessants, i això ha generat complicitats molt maques que han resultat beneficioses per als artistes de Barcelona.

¿En el Grec d’aquest any hi ha hagut més coproduccions internacionals?

No. Entre la falta de recursos econòmics i les dificultats administratives he preferit no fer-ne. Políticament, caldrà decidir quin model de festival volem. Si volem un festival amb pes internacional s’ha de canviar la dinàmica.

Però en moltes propostes el Grec figurava com a coproductor.

Això és fruit de les complicitats que hem anat teixint al llarg dels anys. Però és com jugar a Primera Divisió amb pressupost de Tercera fruit de la generositat de certs festivals amb qui compartim costos sense entrar a coproduir. Avinyó té un pressupost d’entre 100.000 i 150.000 euros. Nosaltres, si arribem a 10.000 o 15.000 euros, ja és molt.

¿Quin considera que ha sigut el seu millor moment en aquestes vuit edicions?

Molts, perquè he viscut un carrusel d’emocions. Des de fer el festival l’any de la pandèmia fins a acabar amb Baró d’evel, que va inaugurar aquella edició i ha acomiadat aquesta al Teatre Grec.

¿I el més crític?

El 2020, quan vam estar a punt de dir no al festival a causa de la pandèmia. Jo era a casa, no tenia ordinador i vaig muntar tot el festival amb un mòbil que tenia la pantalla esquerdada. Vaig fer diversos plans amb protocols de seguretat abans d’aconseguir el suport de Sanitat. Tenia molts grups de WhatsApp i Zoom.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

¿Quina és la seva missió en el Lliure?

Hi aportaré el que pugui i estaré al servei d’un projecte artístic que no és meu. Ho viuré tot des d’un altre angle. Sempre he intentat aprendre amb el que faig. No tinc ganes de retirar-me.