'Qué bonita es Barcelona': una estrella a la fossa comuna

A la fossa comuna número 7 del cementiri de Palma (Mallorca) es troben les restes del més popular cantant espanyol de boleros dels anys 40 i 50. Es deia Luis Sancho Monleón i havia nascut a València el 1917. Quan va esclatar la Guerra Civil, es va allistar com a voluntari per defensar la República; durant la contesa, va assolir el grau de sergent, va patir una ferida que li va deixar inutilitzats tres dits de la mà esquerra i va sobreviure a un afusellament (li va passar com a Miguel Gila: les bales del pilot no el van arribar a tocar i ell es va fer el mort entre els cossos sense vida dels seus companys executats). Acabada la guerra, va passar un temps reclòs en el camp de concentració d’Albatera (Alacant), va treballar fugaçment com a comptable i va començar una exitosa carrera com a cantant amb el nom artístic de Jorge Sepúlveda.

Amb la seva veu melodiosa i una mica engolada, el seu tarannà polit i les seves exquisides maneres, Jorge Sepúlveda havia aconseguit ja l’estatus d’ídol de la ràdio i les sales de festes quan el 1948 l’orquestra barcelonina de ball Los Clippers, en què militaven el vocalista Juan Torres i el pianista Damià Cots (que poc després guiaria els primers passos d’un jove prodigi anomenat Tete Montoliu), va gravar la composició de Manuel Moreno Gosalbo Qué bonita es Barcelona un foxtrot la lletra del qual semblava reprendre els esforços a favor del foment del turisme que anys enrere havia dut a terme la Societat d’Atracció de Forasters (entitat municipal de sicalíptic nom que el 1912 va finançar el rodatge d’un curtmetratge titulat Perla del Mediterráneo per tal de promocionar la ciutat als mercats internacionals).

"Qué bonita es Barcelona/ perla del Mediterráneo/ qué bonito es el color en su cielo tan azul/ en invierno y en verano...". L’animada peça de Los Clippers va sonar amb insistència a la ràdio de l’època i va cridar l’atenció de Jorge Sepúlveda, que aleshores ja havia dedicat cançons d’exaltat homenatge a Santander, a Madrid, a la Corunya i a Palma i que caminava desitjós d’obrir el seu repertori a altres ritmes més enllà del bolero, el xotis i el pasdoble. El cantant valencià va gravar la seva pròpia versió de la composició de Manuel Moreno, rebaixant el tempo i l’estridència, insuflant-li una mica més de swing i incrustant-la per sempre en la memòria sentimental de diverses generacions.

"Rodeada de montañas/ centinelas de su paz/ es la flor que se engalana/ con la fe de Montserrat./ Qué bonita es Barcelona/ qué grandeza hay en su llano/ donde juntos puso Dios el trabajo y el amor/ desde el mar al Tibidabo". Amb versos com aquests, impregnats de revisionisme històric i vibració religiosa, Jorge Sepúlveda reforçava la seva imatge d’artista afí al règim, però, amagat sota de l’esmòquing, el bigoti i els esculpidíssims cabells, el cor republicà de Luis Sancho Monleón continuava bategant amb força. La mà dreta s’encarregava de la gesticulació; l’esquerra, ferida en la guerra, agafava el micròfon.

Als anys 60, amb l’arribada del pop anglosaxó i les balades italianes, la carrera de Jorge Sepúlveda va iniciar un ràpid declivi. Qué bonita es Barcelona no obstant, es resistia a caure en l’oblit. El crooner nord-americà Andy Russell (el nom real del qual era Andrés Rábago Pérez) va gravar el 1962 una exuberant versió de la cançó amb la big band del trompetista cubà Chico O’Farrill; menys substància però més gràcia tenia la lectura en clau de bubblegum-soul que van fer el 1969 Los Cinco Musicales. Una dècada després, la cançó ja formava part del repertori de revival camp de la Topolino Radio Orquesta, i el 1982 Jaume Sisa la va incloure, amb un cor infantil i en format d’havanera, en aquest disc estrany i visionari que es va dir Barcelona postal.

Combatent el feixisme

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Aleshores, Luis Sancho Monleón feia uns anys que col·laborava amb l’Associació de Militars Republicans, que, entre d’altres activitats, es dedicava a prestar ajuda a les famílies dels que van caure combatent el feixisme. El 23 de juny de 1983, es va morir d’una malaltia pulmonar a Palma, on residia des dels 60. Va ser inhumat al cementiri de la ciutat, però cap làpida recorda allà el seu nom perquè ell mateix va demanar que les seves restes fossin dipositades a la fossa comuna a tall d’homenatge silenciós als companys d’armes que havien sigut sepultats de manera anònima.

Va ser la seva manera de recordar-nos a tots que en aquella terrible postguerra que el va veure triomfar com a artista ni el cel era tan blau ni les ciutats, tan boniques.