Los Secretos, fil indestructible d’emoció

S i hi ha una banda espanyola que representa una idea de sobrietat entorn del pop desplegant una llarga obra amb bons aliments i al marge de les modes, és Los Secretos. Aquests madrilenys bé podrien haver llançat la tovallola quan van perdre el seu cantant i compositor principal, Enrique Urquijo (el 1999), però ja fa més temps que estan sense ell que no pas amb ell, i el vehicle es manté sòlid en concerts com el que van oferir aquest diumenge al festival Mar d’Estiu.

La mostra del Maresme, hereva d’Arts d’Estiu i situada al Torrentó de Can Gelat, a Santa Susanna, va atraure 1.200 persones, segons The Project, amb un cartell de consumats comptadors d’històries que va obrir Dani Flaco, singer-songwriter de Bellvitge, amb estrofes que parlen sobre dilemes urbans, cors trencats i efusions eroticofestives. Van sonar La verbena de su piel, Versos y madera (que va gravar amb Manolo García) i Secretos de sumario, cantades amb la seva veu rasposa i tendra, acompanyat pels ben competents Pepo López (guitarres) i Miguel Ballester (bateria). «¡Rock’n’roll acústic!». I una mica de porno-cançó amb Corazón en bancarrota. «Mi lengua de excursión bajo tu falda».

Los Secretos van entrar en acció amb el número pop Buena chica i el mig temps La calle del olvido, un dels temes que ens recorden com el seu gust pel country i les cuidades harmonies vocals van fer d’ells uns rarets en el marc de la movida madrilenya (potser perquè, en el fons, eren els més normals i polits). Format complet, de sextet, amb Álvaro Urquijo exercint de líder, elegant i agraït, i punts d’ancoratge a les filigranes de guitarra amb vestigis bluesy de Ramón Arroyo i els detallistes teclats de Jesús Redondo.

Ells sempre han sigut una colla de sentimentals, traç que el pas del temps tendeix a accentuar potser una miqueta més: Si pudiera parar el tiempo (del seu últim àlbum Mi paraíso, 2019) apunta a creadors enyorats com Bowie i Petty. «Els nostres ídols, pobrets, van morint i no hi ha cap relleu a l’altura», va observar Urquijo, molt atent a situar contextos i a recordar motivacions. La mig campestre No me imagino va ser la «culpable» que els fessin fora de la seva primera discogràfica, segons va explicar. «Ens van dir que feia olor de vaca i que no teníem talent ni futur».

Hi va haver èxits, però també fons de catàleg i algunes versions, com Échame a mí la culpa (coneguda per Albert Hammond) i Ponte en la fila (Ron Sexsmith). Una selecció molt escorada cap als 80 i 90, i una profunda Aunque tú no lo sepas, una peça que Enrique Urquijo va gravar amb la seva altra banda, Los Problemas. Es podria dir que ell segueix allà, flotant en el local d’assaig de Los Secretos, i que el dol no s’extingeix del tot, i que això els dona ànims i escalfor.

Moguts potser pel seu record, van reviure amb molta cura Quiero beber hasta perder el control, Ojos de gata, Déjame… i un Te he echado de menos que un dia Álvaro li va dedicar. I una Margarita improvisada per la petició d’uns fans. Més enllà de l’ego, Los Secretos semblea que són aquí per complaure’ns, gairebé com un exquisit servei públic.

Notícies relacionades

Barcelona, capital de la innovació social

Mazón i l’efecte Pinotxo

Los Secretos

Festival Mar d’Estiu